Les notícies de les dues
Són les dues del migdia i a Catalunya Ràdio el periodista Òscar Fernández explica els estralls del vent: diu que a les Borges Blanques una piscina, d’aquestes prefabricades, ha sortit volant d’un terrat i ha anat a parar enmig del carrer. No se sap què hi feia, la piscina, en un terrat.
Hores abans, en aquest mateix poble, una mare i un fill, de nou anys, enraonen anant cap a l’escola. El fill, tot amoïnat, li acaba de fer saber que el Pau Casadevall li ha explicat que els Reis són els pares. “I tu què hi dius, Enric?”, li pregunta la mare. “Que el Pau Casadevall és un mentider!”, exclama el fill, ràpidament. La mare es mossega el llavi de baix. El seu fill, l’Enric, és una mica infantil. Tots els nens de la classe ja ho saben, això dels Reis. Però l’Enric, tot i que de vegades l'hi han insinuat, s’hi resisteix. L’Enric té converses amb el tió, amb els arbres, amb els ocells i amb els peluixos. La mare troba que ja no té edat, de creure en tot això. “Potser ja va sent hora que sàpigues, Enric, que...”, tempteja. Però el nen no la deixa continuar. “No! La màgia existeix, mama!” crida. “Enric –sospira la mare– la màgia és per als nens petits...” A ell se li enaigüen els ulls. “No hi ha follets?”, pregunta. “No és que no n’hi hagi, és que quan et fas gran desapareixen”, improvisa la mare. “Ah sí? I per què veig el Pare Noel volant pel cel?”
La mare mou el cap a dreta i esquerra. “Potser tu veus volar el Pare Noel, però és la teva imaginació. Volen els avions i els ocells però el Pare Noel no vola...” El nen es tapa les orelles. No la vol sentir. “Hi ha moltes coses que volen, mama, i tu no ho saps! Volen els cavalls amb ales i les catifes i moltes més coses, perquè jo les he vistes!” La mare, en sentir-lo cridar, perd la paciència. “No volen ni els cavalls, ni les catifes, ni les vaques! Ja és hora que creixis, Enric!”
En aquell moment, pel cel, passa volant una piscina i aterra al carrer, just davant d’ells.
