Obrir o tancar, posar i treure

EscriptoraL’actitud corporal, que és l’actitud vital, de cap manera pot ser la mateixa posant que traient. N’hi ha que en posen o en porten. N’hi ha que els treuen o increpen. Qui en posa i en porta no mira amb fàstic o menyspreu qui no en posa o no en porta, perquè qui no en posa o no en porta és –aparentment– neutral. Qui no en posa o no en porta sí que, de vegades, mira amb fàstic o menyspreu qui en posa o en porta. I de vegades l’increpa. Un noi em va dir, l’altre dia: “¡A la cárcel!” Li vaig preguntar: “Per què?” Em va dir: “Por golpista”. Vam enraonar una mica i al final vam acabar donant-nos la mà i desitjant-nos sort. Ell només repetia el que havia sentit dir als polítics que estan sempre enfadats. A ell, Rodalies o la pobresa energètica (en general) li eren igual. Només volia diners per al cap de setmana i que algú li digués que ell era important d’alguna manera. Vivint contra algú tot era més senzill.

L’actitud de posar és la de construir i reclamar. La de treure és la de negar. “No vull que es vegi que tu reclames la llibertat d’aquesta gent. Jo vull que segueixin a la presó. Arrenco, faig fora”. Tu pots acollir o pots foragitar. Tu pots construir o pots destruir. Per acollir obres els braços. Per foragitar els aixeques. La qüestió és com al futbol, en realitat. Jugar sempre a la defensiva és jugar lleig. Actuar sempre com a reacció, actuar sempre només contra el que fa l’altre és antipàtic. Les iaies et diuen: “No t’enfadis tant, que et sortiran arrugues”. És veritat. El cos, de tant atacar el que fan els altres, ja es retorça, ja s’acomoda en la perpètua crispació. No pots sortir alegre o en pau a arrencar llaços amb un cúter. Has de sortir emprenyat. I sortir emprenyat et fa emprenyar més, i et tornes una roda d’emprenyamenta imparable i irreversible. Quan els matrimonis estan molt avorrits l’un de l’altre el que fan és criticar els altres matrimonis que coneixen. Quin descans, quin plaer criticar els altres matrimonis, quan ja has oblidat el sexe.