L'Òstia
Sortia als diaris que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va anar a dinar amb Jordi Évole, periodista, segurament per parlar de les properes activitats pactaires. Van trobar-se en un restaurant excel·lent de la Barceloneta que es diu L’Òstia. Tenen una bona carta de vins, bé de preu, i per menjar hi tens anxoves, croquetes, pa amb tomàquet, popets... Allò que hom, en fi, anomena un “pica-pica”. M’agradaria saber qui el va triar. A mi, quan tinc una reunió, m’encanta triar restaurant (sobretot si no pago) i m’hi esforço.
Aquest restaurant fantàstic no és la primera reunió política que rep. Em sap greu recordar que jo mateixa hi he anat a escoltar les paraules d’alguns dels líders que, ara, per desgràcia (i malgrat el que pugui dir-li al govern d’Espanya el Grup de Treball sobre les Detencions Arbitràries de l’ONU), són a la presó o a l’exili. Encara no havíem viscut les garrotades de l’1 d’Octubre, ni cap de les detencions, ni sabíem que tots els protagonistes d’aquells dies serien acusats de rebel·lió i sedició, com podrien haver estat acusats d’espionatge o alta traïció.
Per què aquest restaurant, us preguntareu? Doncs, a banda de la qualitat indiscutible del que et serveixen, diria que per dues raons combinades. La primera és que té un reservat. I la segona és que al reservat no hi ha cobertura. En els temps que corren, això de la cobertura és bàsic. Tot sovint a les reunions polítiques o conspiratòries els protagonistes deixen els telèfons a la porta, perquè així demostren que no gravaran o fotografiaran. Tothom té por de l’espionatge i, tenint en compte que les clavegueres funcionen a ple rendiment i sense cap conseqüència per als escombriaires, ningú no pot assegurar que no l’espiïn a través del telèfon.
