Paraigües

Ha petat la bombolla dels paraigües. Paraigües d’aquells que et venen al metro, plegables, dels que caben a la bossa. Paraigües de descuidar-se, paraigües de quatre xavos, paraigües de no saber on desar, paraigües de nyigui-nyogui que també hem deixat en paraigüers improvisats: papereres. A casa meva, de petits, en teníem un de paraigüer. Era horrorós. Verd, de ceràmica, amb dues nanses de ferro. Allà s’estava, al rebedor. Que servia, esclar, per rebre.

No pots anar per Barcelona amb un paraigua de pastor, ni amb un paraigua de Josep Pla, ni amb un paraigua no plegable, suposo. La nansa corbada del paraigua no plegable, que servia per penjar-lo al bracet, no serveix per a res. Al Zoo d’en Pitus feien la gàbia de la rata amb barnilles de paraigües i, esclar, vol dir que eren paraigües com els d’abans. Però, ostres, ha hagut d’aparèixer el temporal Gloria per demostrar-nos que els paraigües que transportàvem, i que obríem i tancàvem per a les quatre gotes de sempre, no serveixen per a res quan fa vent. La ciutat és plena de restes de paraigües. A les papereres, però també a terra, sobresortint dels contenidors. N’hi ha per tot arreu. N’hi ha tants que et passa com a l’estiu amb les pilotes de platja i els xurros de piscina: duren amb prou feines dues setmanes i després se’n van a les escombraries. N’hi ha tants que et passa com amb el cotilló de Cap d’Any: la goma de l’antifaç no arriba a les dotze i un minut, l’espanta-sogres tampoc. Després se’n van al contenidor. Quant fa la muntanya de paraigües que la Gloria ens ha desballestat? Com és que no hi havíem pensat, que per cantar Singing in the rain no es pot fer servir el paraigua plegable que et van donar a la perfumeria Novedades Carmina?