Passar per l’Arc

EscriptoraQue els encarregats d’Arco correguessin a censurar l’obra anomenada Presos políticos en la España contemporánea, on hi havia fotografies pixelades de diverses persones, entre les quals, Oriol Junqueras, té una explicació: l’autor, Santiago Sierra, no és català.

Ja hem vist que la unitat d’Espanya és intocable i que per la unitat d’Espanya es calla, es xiula o es mira cap a un altre cantó. Que aquest artista espanyol ho faci “internacionalitza” el conflicte mil vegades més que les veus internacionals.

He sentit que parlen de l’efecte Streisand amb l’obra. És a dir, havent-la prohibit en un principi (ara ja s’han disculpat) només han fet que donar-li relleu. No ho veig així. Qui prohibeix una obra sobre presos polítics catalans perquè diu que “no n’hi ha” no pretén que l’obra no sigui vista per ningú. Una obra d’art no és una pel·lícula o un llibre. Pretén escarmentar. Pretén fer por, fer-te saber que hi ha coses que no poden ser. És com el pagès que posa una tanca electrificada de baixa intensitat al camp, perquè les vaques aprenguin que no s’hi han d’acostar. És d’aquells que et parlen, en fi, de confondre llibertat amb llibertinatge. Quan tanquen el raper a la presó, no volen silenciar-lo a ell. Volen avortar la veu dels que vindrien. Quan tanquen a la presó els Jordis, Oriol Junqueras i Quim Forn, el que fan és fer-te preguntar a tu si has d’anar o no has d’anar a protestar contra el rei, si has d’anar o no has d’anar a la manifestació de l’Onze de Setembre. ¿Recordeu quan dèiem “No poden empresonar dos milions de persones”? No cal. N’hi ha prou empresonant-ne quatre triades de manera aleatòria.

Felicito l’autor de l’obra, perquè em sembla que una prohibició -tot i les disculpes-és el somni de tot artista que plasma la repressió amb l’art. I el felicito també perquè ara els que el van voler prohibir ja han començat contra ell la galant campanya de desprestigi. Ja és un autor mediocre. No com Marta Sánchez.