El peix, la guarnició...

En Grande-Marlaska (pronuncieu “grandeee” a l’estil Gay de Liébana) ha fet un coctelet. Posa al mateix got mesclador perseguir una recepta de llangardaix i suc de mandràgora que diu que cura el virus, falsificar un document oficial i difondre “informacions” que ell troba que provoquen “desafecció” al govern. Que el nostre home barregi els curanderos (que poden matar persones i, de fet, ho fan) amb els falsificadors i amb els que provoquen desafecció és genial. La millor idea que ha tingut mai un govern.

Imaginem que els d'El Jueves fan una portada on hi surt Pedro Sánchez amb banyes cavalcant al damunt del militar aquest que fa les rodes de premsa del govern i que va dir “Nuestro querido virus”. En Marlaska (grandeee) podria dir que en Pedro Sánchez no té banyes i, per tant, posar-li banyes és una fake new. Podria perseguir els d'El Jueves com ja ha passat altres vegades, per cert. Com que provoca desafecció poden anar a la presó. Però és que hi ha tantes coses que provoquen desafecció... Jo puc fer un tuit cagant-me en el desconfinament, en els canvis de parer del govern, en el centralisme víric. I em poden acusar, esclar, de desafecció. La desafecció és un deure dels que d’alguna manera provem d’explicar les coses que fan els que cobren per manar-nos i paguen per tenir, un cop no manin, una pometa per a la set (també dita “porteta giratòria”). L’afecció acrítica és censurable, reprovable, indigna si cobres per fer-la i els consumidors no saben que cobres per fer-la. Llepar la mà de l’amo pot ser tolerable si només t’afecta a tu, però si tu ets un gos que té tribuna, la teva obligació és no llepar. Ara, en Marlaska (grandeee) ens fotrà a la presó amb els curanderos per no llepar. I els curanderos, aquí, només són la guarnició. El llobarro som nosaltres.