A la piscina
Me les miro a la piscina. I penso: són de la mateixa raça, però de distintes categories, aquestes filles nostres. N’hi ha una que és un gos salsitxa, una altra que és un dòberman i una altra que és un fox terrier. N’hi ha una de grossa, una de petita, una de grassa, una de desenvolupada. Totes són gossos però cadascuna d’una marca. No poden ser més diferents.
Una de les nenes enraona amb mi. Em diu que li fa basarda fer natació, l’any que ve, perquè “els nens et miren aviam si tens metes” i “les nenes et miren aviam si tens pneumàtics”. Li somric. Com totes les nenes de dotze anys, primes, grosses, altes, baixes, grasses, no pot ser més maca. No ho sap, esclar. Pateix perquè diu que té la panxa grossa. Li intento explicar que totes, totes sou precioses i, molt seriosa i trista, em diu: “A la classe hi ha noies que sempre et jutgen”.
Em quedo astorada. Són algunes companyes de classe, les que més representen els cànons de bellesa (no pneumàtics, no poca alçada, no excessiva primor, no grans, no pèls...), les que decideixen qui té dret i qui no té dret a despullar-se sense por al vestidor de piscina. Hi haurà nenes –i aquesta m’ho explica– que seran objecte de riures somorts, de mirades conspícues, de xiuxiuejos maliciosos. Recordo molt bé aquesta sensació, de petita, quan altres nenes s'enreien de la roba, pobra i bruta, que jo duia. Aquella sensació de les mirades al clatell, de ser una cosa lletja, fastigosa. I tanmateix, si jo pogués explicar-li a aquesta nena que és preciosa, diguin el que diguin les populars de la classe, que és maquíssima, que aquests dos pneumàtics que té a la panxa són encantadors... Però no puc. Només puc esperar que passi el temps. Que aquesta nena entengui que tothom, tothom, és guapíssim. I no exagero gens dient això.
