Els poders terribles

La dona descobreix la delirant capacitat que té, i que ja no l’ha d’abandonar, un matí, quan acompanya la filla a l’autobús de l’escola. Totes dues, de cop, senten un miol, i veuen que el gat de casa (negre, capat, exigent i simpàtic) les està seguint pel camí. “Torna a casa, Bruce Wayne!”, li crida la filla, perquè té por que si arriba a la carretera un cotxe l’atropelli. El gat s’amaga a sota d’una furgoneta aparcada, però així que elles continuen caminant les torna a seguir, fent saltirons desacompassats. Travessa la carretera fins al bosc del davant. “No passa res, ho deu fer cada nit...!”, exclama la mare. Però, de tota manera, prova d’espantar-lo perquè no continuï seguint-les pel mig de la carretera. “Marxem, marxem de pressa, que no ens vegi o l’aixafaran!”, crida la filla. “Es deu pensar que anem a caçar sense ell”, es queixa la mare.

Quan ja ha deixat la nena a l’autobús desfà el camí. I és llavors que ho descobreix: veu, nítidament, totes les coses que, en una dimensió paral·lela, li haurien passat i no li han passat. Veu el gat travessant la carretera i veu la filla, darrere seu, cridant-lo. Veu un cotxe que frena tard. Es veu, com en un videojoc, a ella gemegant com una boja allà enmig de la carretera amb la nena estesa a terra. Això és el que hauria passat i no ha passat. I també es veu a ella i a la nena cridant el gat, el gat travessant la carretera i desapareixent sota un camió, que no s’atura, perquè el conductor ni s’ha adonat del que acaba de passar. I la nena xisclant: “T’ho he dit! L’hauríem hagut d’agafar! És culpa teva!” Això és el que, també, hauria passat i no ha passat.

I mentre camina, veu testos a les finestres que li podrien haver caigut al cap i no li han caigut, veu atracadors que la descarten, veu pedres que l’haurien pogut fer ensopegar, veu exmarits que al final no van a esmorzar al bar on ara entra ella, no para de veure tot el que li podria passar i no li passa. I sap que no s’aturarà mai.