La reina i tu

Les dues filles del rei van faltar altre cop a classe per dedicar-se al treball infantil. Això ho fa vostè, que té un bar, i li prenen la custòdia. Van haver de fer allò que, si ets un nen normal, odies amb tota l’ànima: saludar.

Les dues filles del rei ja tenen edat de fer-se preguntes, de trobar els pares uns imbècils i de queixar-se quan els fan fer coses que no els agraden. Als dotze anys –ho dic per experiència– un fill ja et prova de fotre alguna bola (“L’examen era sorpresa” o “No he recollit aquest mitjó perquè no l’he vist” o “Tota la classe s’ha descuidat de fer els deures perquè el mestre no ho va dir”). Als dotze anys un fill ja té idees pròpies sobre el cinema (“No vull veure una pel·li en blanc i negre”) i sobre la cuina contemporània (“Si puc triar, preferiria pizza”). Els pares som vinguts a aquest món per no fotre’ls ni cas i per, després, dir-los: “¿Ho veus, cul d’olla?”

Veure-les fer la feina per a la qual han estat dissenyades (encara que estigui tan ben pagada) no deixa de fer-me pena. Però penso que quan siguin grans, potser, qui sap, decidiran no ser monàrquiques. La que em sorprèn i m’admira és la mare (en dic “mare” perquè la reina Letícia, pel que sembla, no és res més). Ella era periodista. Feia reunions a la redacció, es preguntava amb quin tema obrir. Alguna broma devia fer –en totes les redaccions se’n fan– sobre la família reial. Segurament es considerava feminista. Decidia què sopava, decidia amb qui se n’anava al llit i segurament es pensava que decidiria o consensuaria el nom dels fills que tingués. Ara la veig palplantada, escoltant el discurs del marit, sense badar boca, sense moure ni un múscul de la cara (per molt difícil, d’acord, que li resulti) i no me’n sé avenir. Va deixar la feina per casar-se, com la meva mare, perquè li van prometre que regnaria. I bé, què és regnar exactament si ets una dona de la família reial espanyola? ¿Servir la sopa al marit i les nenes per a un documental?