República

A la sèrie Txernòbil les autoritats soviètiques demanen un robot a les autoritats alemanyes que ha de servir per fer feines a dins del reactor nuclear explotat, i, d’aquesta manera, evitar que les facin persones (que es veurien condemnades a morir). Però el robot s’espatlla, perquè les autoritats soviètiques han mentit a les autoritats alemanyes amb la quantitat de radiació que hi ha allà dins. Els han dit que n’hi havia molta menys, perquè “una potència com la soviètica no comet errors”. I al final les feines les han de fer les persones. I morir.

Hi penso veient el que ha fet el jutge Marchena (que ja havia rebut la boleta del jutge Llarena) amb el cas d’Oriol Junqueras. Al judici es van inventar els testimonis (passat el temps, tot allò dels guàrdies civils dient “No había visto nunca estas caras de odio” és tètricament farsesc), es van inventar la violència, es van inventar un delicte que la majoria d’estats no tenen a la carta, perquè és propi de quan el populatxo es revoltava contra Maria Antonieta (una pobra adolescent, per cert, amb ganes de fer d’adolescent, asseguda en un tron absurd). Ara el jutge Marchena no fa cas del que li diu Europa: Junqueras és eurodiputat. No va anar a recollir l’acta –quan encara no l’havies sentenciat injustament i a corre-cuita– perquè tu l'hi vas prohibir.

Mentre Espanya s’aïlla d’Europa, mentre cada cop menys tertulians diuen allò d'“Espanya és una democràcia consolidada, imperfecta, com totes les democràcieszz... zzz... zzz...”, mentre ja fa dies que no ens col·loquen la dosi de vídeos d’Espanya Global, un altre jutge ha deixat en llibertat els dos últims empresonats catalans que quedaven acusats de terrorisme. Els jutges espanyols incrustats com musclos als seients amb més poder, als seients on no hi ha qui et jutgi, són els que tenen el control de l’Estat. Per això els fa tanta por, tanta ràbia, la idea d’una república catalana, de bell nou, sense florentinos, sense tres per cent, sense peatges, en fi, sense corones.