Salvini i el lambrusco

Llegeixo, amb notable satisfacció, que l’ultradretà Matteo Salvini ha perdut les eleccions a l’Emília-Romanya, la preciosa regió (al sud del riu que sempre surt als encreuats, el Po) on s’hi parla, espero que per molt de temps més, l’emilianoromanyès. Salvini, aquest home que va demanar als electors que fessin dejuni per ell, esperava guanyar a l’Emília-Romanya i no ho ha fet. Qui hi ha guanyat és el candidat de centreesquerra, Stefano Bonaccini, amb el 51,8% dels vots. No, no. No patiu. Encara que hagi guanyat per la meitat més un, de moment allà no hi ha ningú que digui que “la regió està dividida”. Això només ho diuen de Catalunya. En fi, només puc atribuir la derrota de Salvini a un fet diferencial. I és just que l’esmenti: el lambrusco.

L’Emília-Romanya és famosa, a part de per la salsa bolonyesa de la capital i per altres menges meravelloses, pel lambrusco. Em diu una amiga sommelier que és de la zona que allà el lambrusco se’l prenen els iaios quan van al bar a jugar o a fer petar la xerrada. És una varietat, aquest raïm, que ja coneixien els romans. Aquí, entre nosaltres, té molta mala fama. Jo he criticat mil vegades el lambrusco, n’he fet befa, he dit que és com el vi amb gasosa. Però potser ja comença a ser hora que li reconegui unes propietats miraculoses. El lambrusco, pres amb moderació, però amb persistència, desencadena al cervell unes riuades de plaer que t’impedeixen votar la dreta. El lambrusco (el lambrusquito, que diuen les meves cinquanta millors amigues) genera, ara ho veig, oxitocina. I l’oxitocina impedeix votar els que odien o fomenten l’odi. Mai més diré res en contra del lambrusco. Al contrari. El lambrusco ha derrotat Salvini. Llarga vida al lambrusco.