Seients reservats

Els seients reservats estan ocupats. A aquesta dona, quan estan buits, li costa molt d’asseure-s’hi, perquè per res del món voldria que semblés, ni per un instant, que no els vol cedir als que representen les figures dels pictogrames que hi ha dibuixades a la finestra: dona embarassada, dona amb nadó, home amb bastó i home amb dues crosses. Aquesta dona, sempre que les veu, riu per dins, perquè recorda que a la classe de la seva filla, quan feien cinquè, un nen va haver de dir què representaven els pictogrames i va dir: “Embarassada, mare amb bebè, persona coixa i... persona encara més coixa”.

Llavors, al tren hi puja una àvia. Aquesta dona, dreta, s’inquieta. “Vol que l’ajudi a seure, senyora?”, li demana. “No, no! –fa l’àvia–, baixo a Les Planes”. Però els dels seients reservats, tots ells, ho han sentit i com impulsats per un ressort perfecte, s’aixequen. “Senyora, segui, segui!”, fa un estudiant. “Jo ja baixo a Sarrià!”, declama una dona guapassa, amb abric i bossa de firma. “Segui, sisplau!”, fa una altra dona, que xarrupa un pot de mate. “No, no, si baixo a Les Planes!”. Però cap d’ells es torna a asseure. “Vinc de casa del meu fill –explica l’àvia, tota sorpresa pel protagonisme que, sense voler, li han donat–. I sempre dic que si estic dreta estic més activa”. Tots li donen la raó. I esclar, l’àvia, esperonada, els explica més coses: “Jo al matí és que no paro, no paro de fer coses. No puc estar-me quieta”. Els aixecats fan cops de cap per dir que sí, que sí, que aquesta és la base de la longevitat. “A la tarda no, a la tarda m’estic al sofà”, afegeix la dona. “Clar, clar”, diuen tots. I tornen a fer cops de cap. “No em vull acovardir”, confessa la senyora. I quan diu que té vuitanta-cinc anys li fan saber que no ho sembla, no ho sembla gens, on vas a parar. Quan baixa a Les Planes tots li fan adeu amb la mà tremendament alegres.