Ser soldat

El cap de l’estat major de la defensa ha deixat anar unes paraules fervoroses encaminades a encomanar-nos moral a tots els súbdits de Felip VI: “En aquesta guerra estranya tots som soldats. L’esperit de servei no és exclusiu dels militars. Els sanitaris el demostren cada dia. Demostrem que som soldats, cadascú en el lloc que ens ha tocat”.

Té raó en una cosa. L’esperit de servei no és exclusiu dels militars, de fet, l’esperit de servei dels militars s’ha de demostrar, i depèn molt dels militars, perquè no és el mateix l’esperit de servei de Francisco Franco, per dir un cas que tinc fresquet, que el d’en Zack Mayo, que és el personatge del Richard Gere a Oficial i cavaller. La tradició militar espanyola és un pèl diferent de la d’altres països europeus, que no tenen, com nosaltres, un rei col·locat, com a hereu, pel militar que va iniciar una guerra i va establir-se com a dictador un cop la va guanyar. L’exèrcit, aquí, no és amable.

Es pot demanar que cadascú sigui heroi, que cadascú sigui àngel, es pot demanar de tot, però que surti el cap de l’estat major de la defensa a demanar que cadascú sigui soldat “en aquesta guerra estranya” és tota una altra cosa. Em sembla lletgíssim, desencertadíssim i de molt mala educació. La metàfora de la guerra, sincerament, sobra, perquè fa molt amables les guerres literals. A mi, que em considerin “soldat” m’ofèn profundament. Ser soldat és ser obedient, és ser peó, és ser carn de canó, és no preguntar-se res, és tenir fe cega. Ser soldat no és divertit, és creure en la jerarquia, és creure que no tots som iguals i que tenim gent per damunt nostre. Ser soldat és desfilar, ser soldat és dir “Sí, senyor”, ser soldat és ensenyar una arma i de vegades fer-la servir, ser soldat és poder ser castigat per no tenir les botes netes, ser soldat és poder castigar un element de mobiliari urbà perquè algú hi ha tingut un accident. Ser soldat és tot això i jo no en tinc cap ganes.