Servei essencial

Us escric, lectors, des d’aquest servei essencial que és el diari, però fent d’escriptora, que no és un ofici essencial. Puc escriure vint trilogies, però, ara mateix, no pas publicar-les, ni anar a les llibreries a predicar el que ja he publicat. El vi, en canvi, sí que és servei essencial i per tant podem comprar-ne (de Fanta també, totes les begudes són essencials), cosa que em sembla molt bé, tot i que també em semblaria bé que s’obrissin les llibreries, perquè també anem al súper i moltes vegades el súper és més ple que la llibreria. A la llibreria no cal servar el metre de seguretat perquè sovint no hi ha ningú més. No tenen dispensador, a la llibreria, com a la xarcuteria (ai, quin enyor, ara mateix, una xarcuteria... quin enyor demanar “pernil-dolç-que-es-trenqui”). Ja sé que els llibres els podem comprar per Amazon, esclar, però llavors deixem sense marge el llibreter, que, com jo, no té un ofici essencial. A la farmàcia també hi podem anar, perquè és servei essencial, tot i que jo, l’altre dia, hi vaig comprar tint per als cabells, que no és un servei essencial dintre d’un establiment que sí que ho és. I jo, comprant tint per als cabells, hauria pogut contagiar la farmacèutica (perquè li vaig preguntar si tenia mascaretes, que també n'hi hauria comprat i no en tenia). En realitat, l’exèrcit, que també és servei essencial, es podria encarregar de fer-nos les comandes de les botigues, si ens volguessin confinar de veritat. Així, els servidors no essencials amb negoci propi podrien tenir obert i es farien un servei essencial a ells mateixos i als seus plançons en edat de creixement: omplir la caixa per poder anar al servei essencial que és el súper.