La tercera notícia més llegida

La tercera notícia més llegida de l’ARA d’ahir era la de la mort, per càncer, del fill d’Ana Obregón i el Conde Lecquio, dos personatges de les revistes i els programes del cor. És impossible no saber qui és ella. La que feia "el posado" en biquini en una platja cada estiu, la que deien que havia sigut nòvia de Miguel Bosé. Conèixer algú d’aquesta manera (per una revista, perquè ha fet les campanades de Cap d’Any, perquè feia un programa de varietats...) fa que tendeixis a pensar que no té sentiments concrets i elaborats. Els "famosos" de la tele tot sovint surten plorant per nicieses als programes. Els seus plors, esclar, fruit de les infidelitats, alegries, embarassos o traïcions, semblen més aviat un joc de rol o un joc de nines. No semblen de veritat, perquè ells tampoc ho semblen. D’això es tracta, en el fons. Tots volem mirar algú altre, algun cop, des de dalt i des de baix a la vegada.

I llavors, una notícia com la d’ahir, la més terrible de totes, la inconsolable, la de la mort d’un fill, te’ls fa de cop humans. Dius: jo n’he parlat amb algú d’aquesta dona, algun cop, segur. He parlat de les cames o del biquini d’aquesta dona que ara mateix plora, que ja mai més tindrà cap alegria, que voldrà morir-se també, que sens dubte es pregunta per què no ha sigut ella i no el seu nen. El seu dolor sí que ens iguala, perquè de felicitats n’hi ha moltes, n’hi ha una per a cadascú, més gran o més petita, més desapercebuda o més celebrada, però de dolor no, el dolor és igual per a tothom. Tenir un fill et fa ser, en general, molt instintiu i molt primari, i a la vegada molt intel·ligent i bondadós. Per això el dolor d’aquesta dona coneguda i desconeguda, una dona que fins ahir no era de carn i ossos, com es diu, ara ens resulta tan proper i ens fa aquesta pena.