Terrorisme

PeriodistaNo fa gaire que a Catalunya vam patir atacs terroristes. Va morir un nen petitet. Això ho sabem perquè els seus pares van dur un cotxet amb el distintiu dels Mossos d’Esquadra que ell tenia per jugar als mossos que havien desintegrat la cèl·lula. Dels altres morts no en sabem res. Tampoc dels ferits. Silenci absolut. Ni noms, ni entrevistes als familiars, ni fotos als seus països d’origen. Res de res. Com si no hagués passat.

I no sabem res d’aquestes víctimes (en altres casos les víctimes s’han associat, s’han reunit, han parlat, i s’ha publicat) però tampoc no sabem res del principal terrorista, cabdill de l’operació, l’imam de Ripoll, perquè el Congrés de Diputats espanyol va vetar la comissió d’investigació que van demanar ERC i el PDECat sobre les relacions d’aquest home amb el CNI: hi va estar a sou.

Ara, però, a Espanya citen a declarar membres dels CDR acusats de rebel·lió, sedició i també terrorisme. Què van fer? Van obrir les tanques de les autopistes, com a acte de protesta, de manera que aquestes tanques són al mateix sac que aquest nen que us deia ara. Els pares d’aquest nen són víctimes del terrorisme i els amos d’Abertis també. El senyor que es va inventar la protesta (recordeu?) “No vull pagar” a hores d’ara podria ser considerat un criminal de la talla de Bin Laden, i suposo que si els ferroviaris francesos fossin independentistes i tinguessin carnet espanyol ja els haurien acusat de guerra química.

Suposo que podria passar que algunes de les víctimes del terrorisme de veritat se sentissin horrorosament ferides i humiliades per aquesta banalització necessàriament orquestrada, per aquesta disciplinadíssima i orgullosa corrua d’oques que xipollegen al bassal més marronós. Podrien protestar, esclar. Però llavors potser també les acusarien de terrorisme. O d’enaltiment del terrorisme. O de...