El testament de Franco

Diumenge al vespre el diari El Mundo ens anunciava que tenia la portada embargada fins a les dues de la matinada, que és allò que fas quan en tens una de bona, per crear expectatives i il·lusió. I el que tenien, ves per on, és un document de gran interès. El testament de Franco, el que va ser dictador d’Espanya i que va firmar unes quantes sentències de mort. Suposo que no se n’ha encarregat en Javier Negre, d’aconseguir-lo, aquest testament, perquè, si no, inclouria una entrevista feta el cap de setmana.

La lletra popular deia que “Franco, Franco, tiene el culo blanco, porque su mujer lo lava con Ariel”, però després de la publicació, no només té blanca aquesta part de l’anatomia, també té blanca la cara. El rentat que li fan és extraordinari. El Pazo de Meiràs “va ser una donació” (donació com “donacions” eren els collarets que la seva senyora s’enduia de les joieries que visitava) i ell, ves per on, era auster. Vaja, que va robar poc i no va gastar gaire.

De tota manera, el testament de Franco no calia que es fes públic per saber què li va deixar a la senyora, Doña Carmen, ni a la filla, Carmencita. Ja ens podíem imaginar que, dintre de la gran austeritat dictatorial que posseïa, les va deixar arreglades. El que és interessant és el que ens va deixar a nosaltres, els ciutadans espanyols. Ens va deixar un rei, Joan Carles I, que va viure en un palau, i que va engendrar un hereu, Felip VI, que al seu torn ens deixarà una hereva, Elionor I. I aquesta herència franquista, la monarquia, és incompatible amb la Constitució, perquè no es pot dir que tots els espanyols són iguals i dir, també, que Felip és rei i inviolable i no ha de retre comptes, perquè Franco ho va decidir. Això sí. Franco era auster, que trobo que és un detall imperdonable quan s’és ric.