El torero de Vox
A la plaça de toros de La Maestranza, a Sevilla, el torero Morante de la Puebla va treure un mocador de la butxaca i li va eixugar les llàgrimes al brau, que ja agonitzava, després de mitja hora de banderilles. Pels que no sapigueu de què va la cosa: una corrida de toros consisteix a anar-li clavant ganivets i espases a un toro, fins a matar-lo. Un cop mort, si el torero ho ha fet bé, li tallen les orelles i la cua (al toro) i les hi regalen al torero, suposo que en una bossa, perquè no regalimin. En Morante de la Puebla, que per cert és seguidor de Vox, havia aconseguit, doncs, encabir un mocador a la butxaca del 'traje de luces'.
Com ja deveu haver sentit a dir alguna vegada, els seguidors d’aquesta festa de la mort (entre els quals hi ha el rei Joan Carles I i la seva filla Helena) consideren que el toro, cada cop que li claven aquelles punxes, no pateix. Sostenen que, per a ell, allò és com una mena d’agradable acupuntura que, això sí, acaba amb defunció. Algun cop amb defunció del torero, també és veritat, perquè hi ha toros que, mira, tot i l’orgull que senten per morir a la plaça, de vegades s’emprenyen i li claven la banya al senyor dels pantalons estrets i la gorra al cap. Però són una minoria. La majoria es veu que estan molt contents de morir-se d’aquella manera. (“Y el toro dijo al morir: siento dejar este mundo, sin probar pipas Facundo”).
Per què li va eixugar les llàgrimes, doncs, el torero? És perquè va entendre que aquelles llàgrimes eren de patiment? Si és així, entenia, doncs, que el toro patia? Jo diria que no. Diria que el torero va entendre que les llàgrimes del toro eren d’emoció. D’il·lusió per morir a mans seves. A mans d’un torero brau, de Vox, que porta un mocador per si de cas. Qui no hauria plorat de joia i patriotisme morint a mans de Morante de la Puebla?
