Tots Sants

És Tots Sants, avui, i les nenes, que ja són força grans, se’n van al poble a fer “espant o dolç”, que en realitat vol dir disfressar-se d’Onze, la noia de Stranger things, amb la sang al nas i tota la bellesa de l’edat i anar als colmados pakistanesos a emprenyar. Hi ha una mare que les porta en cotxe. I després les tornarà a les cases. Com t’ho agraïm, Marta. I nosaltres, els pares, a casa, farem un sopar i la mica de foc, si en tenim, i farem, també, la broma de l’avorriment de la castanyada. I entre tots nosaltres, com abans, s’hi esquitxarà la discussió dels panellets. Són massa dolços? I els moniatos massa fats?

Al carrer, dos grups. Les mares motivades, que han anat a comprar, als xinesos, màscares, carbasses i teranyines (de les que farien vomitar Greta Thunberg), i les que no, que troben que avui és el dia de les castanyes, del recolliment. Les unes voldrien ser les altres. Les altres voldrien ser les unes. Anar pel poble, amb els nens sobreexcitats, xisclant, maleducats, que volen “xuxes” és la definició de terror. Quedar-se a casa i torrar castanyes amb la paella foradada i menjar panellets fets pels nens és la definició del dolor.

Però uns i altres tenen la sort de poder, aquesta nit, celebrar una cosa, la que sigui. Queixar-se del que volen els nens. Prohibir i acceptar. Burlar-se de la tradició carrinclona i burlar-se dels neologismes bàrbars. Buidar carbasses amb ironia i fer boletes de massapà amb cara de “no pot ser”. Cada festa, cada nit com la d’avui, a mi em fa estar molt alegre i molt trista pels que són a la presó. Em mata la nostàlgia, la idea de la que jo era abans, quan no hi havia presos polítics i jo podia burlar-me, despietadament, d’un dia com el d’avui, com si fos una displicent, culta, irònica habitant de Nova York.