Turista...!

Si passeges pel Casc Antic, de Barcelona, observes el fenomen. Ja no existeix aquell turista d’abans, que duia un mapa, i que patia per plegar-lo ben plegat. Tampoc existeix el que duia la guia a la bossa. Ja fa anys que el turista, per orientar-se, fa servir el Google Maps.

I és per això que amunt i avall veus turistes amb el telèfon pla a la mà, com si fos una petita safata. Quan la veu de la senyora els avisa que han de tombar a mà esquerra o mà dreta fan callar els acompanyants, posen aquella boca de quan t’estàs esforçant i s’acosten l’aparell (pla, encara) a l’orella o a l’alçada dels ulls. És molt curiós aquest moviment de tots ells.

Tot i així, es perden, ja ho veus. La veu els diu que girin a l’esquerra i ells que giren a la dreta. La veu els diu que ja han arribat i ells continuen caminant fins allà on els sembla. Llavors, se’ls acaba la bateria o els en queda poca, perquè, esclar, els monuments també els busquen al mòbil. I ens pregunten als autòctons, que se’ns reconeix de seguida perquè som els que no mengem un potet de fruita de la Boqueria o un gofre i el telèfon el fem servir per mirar Twitter. “Bouqueuia?”, et pot preguntar un senyor amb una capacitat corporal apta per absorbir tres o quatre sangries i només vomitar a la cinquena. I tu li dius que tiri recte, però que després ha de tombar a... No, ja no t’escolta. Et dona les gràcies i se’n va. Ell només volia que l’encaressis i no pensava memoritzar les dues o tres indicacions que li oferies. L’observes. Camina dos-cents metres en la direcció que tu li has donat i torna a preguntar. Fa el mateix. Dona les gràcies sense esperar el final de les indicacions i camina cent metres més. Impossible, acostumat al Google Maps, que sàpiga en quina part de la ciutat és. Si la veu del Google Maps els fes caminar en cercles, durant tres hores, no ho trobarien gens estrany.