Un nen
Durant les classes online jo no engegava la càmera, i això que la profe de Science ens va dir que els que l’engeguessin tenien mig punt més. Jo hauria aprovat amb mig punt més, però no. La meva mare em va fotre la bronca, quan ho va saber, es pensa que ho feia per menjar galetes o per mirar el mòbil. No. És perquè els populars et fan captures de pantalla i després se les passen entre ells i se’n foten de tu.
Jo no soc un adolescent simpàtic. Soc tímid i tinc una veu horrible. No m’agrada l’esport, i abans del confinament ja estava una mica grassonet (i ja sé que això no és saludable), però és que ara m’he engreixat encara més. També m’han sortit grans durant el confinament. Però a sac. Si almenys fos el típic estudiós o el típic graciós, però és que no soc ni una cosa ni l’altra. Soc avorrit i estudiar em costa i no m’agrada.
Ara, quan tornem a classe —faré segon d'ESO— serà com començar de nou. Els populars de la classe, els guapos, les guapes, no han vist els meus grans. Sense confinament els haurien anat veient a poc a poc. Avui un, demà un altre... Ara me’ls veuran de cop i ja m’imagino la cara que faran. Tots hauran crescut menys jo, que no creixo, excepte de cintura. Piscina i educació física se’m fan una muntanya. Faria el que fos per trencar-me un braç i no haver-me de posar el banyador. No és bullying això que t’explico, estimat diari, és judging. Tothom em jutjarà amb la mirada. En realitat la mascareta m’encanta. Em tapa mitja cara.
Ja sé que això que t’explico, tenint en compte que estem vivint una pandèmia mundial, no té gaire importància. Si el meu pare ho sabés diria que “és un problema de primer món”, però jo, sent molt egoista, et diria que voldria estar confinat per sempre. No trobo a faltar sortir. M’estaria tot el dia al llit, tancat, sense veure ningú i sense que ningú em veiés.
