El vot cursi

Abans, la manera de fer dels que manaven (reis i cortesans) era tenir el poble entretingut, esporuguit i poc informat. Ara manen els mateixos (reis i cortesans) però el sistema ha canviat. Es tracta de tenir el poble entretingut, esporuguit i hiperinformat. “Hiperinformat” no vol dir “informat”, de la mateixa manera que “hipersexualitzat” no vol dir “sexualment educat”.

El resultat d’això és que ara, a diferència de fa deu anys, jo diria que la majoria de nosaltres estem molt preparats per detectar el groguisme. Els programes que fan carn picada de les desgràcies, de les catàstrofes, ens provoquen rebuig moral. Estem, també, preparadíssims i disposadíssims a escandalitzar-nos. Però ara, en canvi, i també a diferència de fa deu anys, no estem gens preparats per detectar la 'rosor'. Els cursis s’han apoderat de la política i ens colen la seva falsa poesia, les seves preocupacions assajades, els seus cartellets i 'attrezzos'. Els polítics volen ser “com nosaltres”. Volen commoure’ns. La pelleringa i l’almívar estan servits.

El minut final de l’Albert Rivera al debat polític de la tele pública espanyola va ser la cursilada més gran que hem vist en anys. Aquell discurs, que volia ser èpic, preparat i assajat, amb les pauses xarones i la mirada d’eternitat, fa deu anys no l'hi haurien escrit i no l'hi haurien fet fer. Ara sí, perquè busquen el vot cursi. “¿Oyen el silencio?”, deia. I mentre ho deia no se’n sentia, de silenci, perquè al plató hi sonava una d’aquelles músiques de llibreria que tenen als programes, justament perquè no se’n senti gens, gens, de silenci. Albert Rivera fa molta més gràcia, és bo i creïble sent dolent (tot i que el supera i molt la companya Arrimadas), però sent cursi és fatal. M’hauria agradat veure, per un forat, els comentaris dels seus socis de Vox.