L'empatx de Gabilondo

Iñaki Gabilondo és un periodista honest si per honestedat s’entén intentar comprendre allò que es vol explicar als lectors o als oients. Durant dècades ha escoltat i ha intentat interpretar amb lucidesa el que passava en una Espanya assilvestrada. Se n’ha afartat. Als 78 anys no està cansat -les ments joves no es rendeixen-, però diu que està "empatxat" i deixarà d'intentar interpretar el que passa en la política espanyola. Intueixo que és un empatx de ser raonable, de veure el tacticisme polític, la mesquinesa, de "dar vueltas a la cometa" i convertir-se en una mena de predicador en el desert de les ones que renya en bucle els irresponsables que malbaraten el futur col·lectiu. Espanya sempre premia la radicalitat, el crit, la grolleria. A partir d’ara hi haurà un interlocutor menys per a aquells que apostin per la complexitat i la diferència. El cansament de Gabilondo és un simptoma de la incapacitat de canvi de la política espanyola, on surt més a compte el duel a garrotades que el diàleg i l'acceptació dels arguments de la diferència. Marxa Gabilondo i el cas dels catalans, siguin sobiranistes o no, queda encara més lluny d'intentar ser explicat, acceptat. Quan la gent sensata es retira és que el bucle de l'error està tornant a començar i les paraules ressonen en el desert. El mateix desert de les meditacions de Gaziel, el d'un país que cada generació sembla certificar amargament que no té remei.