Empesa al suïcidi

Aquesta setmana una dona se suïcidava després de patir una situació d’assetjament sexual a l’empresa on treballava. Una nova victòria del masclisme, en una guerra contra les dones que no cessa.

Si escoltem i no tan sols sentim el cas de la Verónica, que va demanar ajuda i se li van tancar les portes, empenyent-la a la màxima solitud i desesperació, se’m fa evident que en essència estem sent injustes amb ella. Si parlem només del seu suïcidi, restem responsabilitats i simplifiquem una asfíxia psicològica iniciada per un assetjador, alimentada per una comunitat conformada per companys que comparteixen imatges sexuals d’ella i consentida per la pròpia organització, que li nega l’ajuda. La realitat és que, tot i no existir l’acció directa que la va conduir a la mort, va ser l’acció de tots ells el que va acabar amb ella.

El masclisme ha tingut la capacitat de convertir en insignificants, i fins i tot en gracioses, accions, comentaris o actituds que generen un gran perjudici en les dones. Això és el masclisme: negar el dolor de les dones, fent-ne partícips aquells que creuen que tot plegat és una acció insignificant.

Aquesta conducta es perpetua de generació en generació, perquè en aquesta societat ser masclista encara surt gratis, tant a nivell individual com a nivell organitzatiu, i de fet dona punts en el carnet dels privilegis del patriarcat. L’assetjament sexual (una forma de violència sexual) perdura perquè té una gran capacitat d’adaptació. Pornovenjança, sexting... són tan sols alguns exemples de com el masclisme s’adapta als nous temps. Les dones i els nostres cossos esdevenim la diana a la qual disparar les bales de la crítica, l’opressió i el menysteniment, municionades per la mà destra del masclisme.

Si ens centrem en l’assetjament sexual en l’àmbit laboral, ens trobem amb el que podríem anomenar la germana petita de les violències masclistes, amagada i silenciada sempre sota l’estora social. No obstant això, quan la deixem emergir, esdevindrà sense cap dubte un dels grans problemes socials que, de fet, ja fa temps colpegen incessantment milions de dones. Les poques dades que en tenim són esfereïdores. Segons l’enquesta europea FRA, una de cada dues dones europees afirma haver patit assetjament sexual en l’àmbit laboral (amb més o menys intensitat). Si ens fixem en les dones que sustenten càrrecs directius, la xifra ascendeix al 75%.

Dones que canvien de feina, que abandonen trajectòries professionals sense un motiu clar, baixes laborals, dones que són reubicades... I davant d’això, cap resposta.

Segons estudis de CCOO, més de la meitat de les empreses que van ser coneixedores de situacions d’assetjament sexual en l’àmbit laboral no van actuar.

I és que disposar d’un protocol contra l’assetjament no és garantia de res. Em pregunto quina utilitat té si no s’aplica; si després de suportar el que és insuportable i de fer el pas d’explicar-ho a l’empresa, l’empresa no ens creu i no ens acompanya; si en moltes ocasions, per ignorància o per interès d’evitar el problema, s’acaba confonent l’assetjament amb un conflicte entre dues parts. ¿De què serveixen les comissions internes de seguiment si moltes de les persones que les conformen no tenen cap formació en la matèria o tenen amistat o vinculacions amb l’assetjador o hi interfereixen les relacions de poder, que ho impregnen tot?

Històricament, molts espais de treball han donat cobertura a l’assetjament sexual, titllant-lo com un flirteig que sempre s’ha donat i banalitzant el que és realment: un delicte.

I no ens oblidem del cooperador necessari: la resta de la plantilla, que deixen sola la dona, que se n’aparten argüint que no volen tenir problemes amb els caps o companys i que comencen a jutjar-la com a culpable d’una situació de violència sexual de què és víctima, difonent rumors, criticant-la, insultant-la, donant suport a l’assetjador o difonent vídeos -com ha passat en el cas de la Verónica-. Aquí ho tenim, la fórmula de l’engranatge perfecte per al silenci, la impunitat i el manteniment de l’assetjament.

La cultura organitzativa de les empreses ha de ser clara i ferma en el rebuig a l’assetjament sexual (i els altres assetjaments), perquè no actuar significa donar cobertura als assetjadors que, no ho oblidem, solen ser serials.

L’assetjament encara és viscut per moltes empreses com un problema que cal tapar, en lloc de veure’l com una oportunitat per treure’s de sobre un assetjador i garantir un entorn segur i digne per a les persones que hi treballen. La Verónica ho va intentar, es va aixecar i va fer el que tant repetim que s’ha de fer: demanar ajuda. Però l’hi van negar. La Verónica, al meu entendre, va acabar morint a mans d’un entorn i d’un sistema que van destrossar i trepitjar la seva integritat moral, la seva dignitat i la seva pròpia vida. Tots van ser còmplices i van alimentar el monstre del patriarcat, que finalment la va acabar devorant.