“A empujones y rodolones”
Així és com avancem. Catalunya, el català (a l’escola i en general), però també bona part del món. Ara mateix, només el coronavirus avança imparable. Ja podria fer algun trompicó de tant en tant!
Confesso que, abans de moure’m entre diccionaris, utilitzava això d’anar a trompicons. Ho trobava molt gràfic. Pensava en trompada, esclar. El Diccionari català-valencià-balear diu que trompicó és sinònim d’ensopegada i que s’utilitza en els parlars valencians. Soc d’un poble d’una zona de transició i diem coses tant del català oriental com de l’occidental… Però és que resulta que a trompicons, segons aquest diccionari, vol dir “en gran quantitat, a balquena”, i això sí que no ho havia sentit mai.
En qualsevol cas, sembla clar que ve del castellà trompicón, que tant pot ser una ensopegada com un cop molt fort. De la mateixa manera que l’expressió a trompicones tant pot voler dir ensopegant com amb discontinuïtat, amb dificultats. Exactament el mateix que passa amb l’encara més gràfic a empentes i rodolons, que fa del tot prescindible haver de recórrer al calc.
No ho busqueu, un rodoló no és res. És d’aquelles paraules que ja va néixer en plural i ha quedat fossilitzada en aquesta expressió i en una de més simple, a rodolons (o de rodolons ), que vol dir rodolant i també, en sentit figurat, de mala manera, sense poder prosperar. És el que en castellà seria dando tumbos. Aaaah!, deu haver dit més d’un. Sí, un altre calc que podem erradicar.
Bé, ara (i, de fet, sempre) hi ha qui defensa que traduir literalment expressions d’una llengua a una altra és una manera d’enriquir-se mútuament. Però és que (a part que, en el nostre cas, aquest enriquiment sempre és en la mateixa direcció) no veig què hi guanyem important expressions i arraconant les pròpies. Esclar que el concepte de riquesa és relatiu.
És a dir, si tenim aquí caic, aquí m’aixeco, què ens aporta dir que hem arribat a casa a tranques i barranques? Aquesta expressió està tan introduïda que l’hem adaptat fonèticament i tot, i això que en català no existeix tranca ni tampoc barranca. Bé, no és que no existeixin, és que no les acceptem com a catalanes en el català que hem convingut que és correcte. Perquè, de fet, tranca sí que l’han utilitzat, per exemple, alguns escriptors del segle XX, en el sentit de pal gros i gruixut. Ara bé, ens cal?
Deu ser que ens costa avançar amb pas ferm i decidit, però encara tenim una altra expressió per dir que no acabem de trobar la bona marxa: anar a batzegades, cosa gens recomanable, tret que ens agradi viure en unes muntanyes russes com les que ens sacsegen des de ja fa massa temps.
