“Enamorar-se és una experiència incòmoda i estressant”

Gelosia, obsessió o control... són alguns dels problemes en què pot degenerar l’amor, un sentiment positiu que amaga una gran part obscura. Frank Tallis busseja en les conseqüències de l’amor mal entès a El romántico incurable (Ático de los Libros) per acabar reivindicant el poder de l’amor real -no romàntic-, que allarga la vida de la gent.

Per què és tan important l’amor per als éssers humans?

Tothom vol amor a la seva vida. Si ens fixem en la teoria de l’evolució de Darwin, veiem que l’objectiu central de la vida és trobar una parella i procrear, i l’amor és una part essencial d’aquest procés. És una cosa molt profunda que forma part de nosaltres. I piscològicament és molt sa ser estimat. Si tens amor a la vida segurament viuràs més anys, amb més salut.

¿Parla d’amor de parella o d’altres tipus d’amor?

Específicament de l’amor de parella. La intimitat, la capacitat de comunicar i parlar amb la parella, de compartir una història; això és molt positiu per a la salut mental de les persones. Les parelles que tenen una relació basada en la comunicació viuen més.

L’amor, per tant, té un gran poder sobre la nostra vida.

I tant. Un poder molt gran en positiu i també en negatiu.

¿L’amor veritable és el que és beneficiós?

Sí, però hem de tenir en compte que a la nostra cultura tenim una concepció de l’amor que no és realista. Creiem en l’amor romàntic i això no té res a veure amb l’amor real.

Per què?

Perquè l’amor romàntic està basat en unes expectatives ideals, molt poc realistes, com que la passió dura per sempre. Les persones canvien i l’amor també. Les relacions normalment comencen de manera apassionada i amb el temps es van fent més profundes, més íntimes. La parella comparteix una història i això té un gran valor. La relació es va fent menys física i més psicològica. L’amor veritable és el real, no pas el romàntic.

Hi ha qui diu que enamorar-se és com patir una malaltia mental.

En certa manera ho és. Si analitzem el cervell d’un enamorat veurem que s’assembla molt al cervell d’una persona que pateix alguna malaltia mental, sobretot els trastorns obsessius compulsius. El cervell enamorat es torna obsessiu i addicte. Fixa’t en els símptomes de l’enamorament: alts i baixos emocionals, períodes de melancolia, obsessió per una persona, addicció envers aquella persona... Enamorar-se és una experiència incòmoda i estressant que té coses bones però de la qual no hem d’oblidar la part negativa. Quan ens enamorem és quan més a prop estem de patir una malaltia mental.

I, en tot això, on situa la gelosia?

Tothom que estima sent gelosia en algun moment. Sembla que l’ésser humà vol que les seves relacions amoroses siguin exclusives: ens agrada que la persona que estimem només ens estimi a nosaltres. El problema és que la gelosia és molt perillosa i es pot descontrolar, sobretot entre els homes.

Per què?

Els homes tendeixen a patir gelosia de tipus sexual: volen saber si la seva parella ha tingut relacions sexuals amb algú altre. És el que més els preocupa. En canvi, les dones pateixen més per si el seu company s’ha enamorat d’una altra dona. Molts estudis demostren aquesta diferència, que en el fons té una raó en l’evolució de l’espècie humana: l’home volia controlar possibles infidelitats sexuals de la seva parella per evitar haver de cuidar fills que no eren seus. I aquesta història evolutiva encara pesa en el món actual.

Al final els nostres sentiments són pura biologia.

Sí, som animals. El cervell no ha canviat en 10.000 anys, és el mateix que teníem a les cavernes.

Per tant, ¿vostè diria que la monogàmia és la forma natural de viure de l’ésser humà?

Sí que ho és. Hi ha moltes teories científiques que asseguren que a nivell evolutiu la parella humana és monògama per tal de garantir la supervivència de l’espècie, però avui dia, en el nostre món modern i tecnològic, sembla que això ja no és efectiu. En aquests moments els nivells d’infidelitats són molt alts.

I a què ho atribueix? ¿A les noves tecnologies?

Sí, sobretot al fet que hi ha moltes oportunitats per ser infidel i que no et descobreixin. Amb només un clic podem connectar amb milers de persones. Abans, els éssers humans vivien tota la vida en comunitats reduïdes on tots es coneixien. Això s’ha acabat.

¿En l’era de Tinder s’ha acabat la monogàmia?

Jo tinc dues visions oposades respecte a les aplicacions de cites. D’una banda, em sembla que poden ajudar persones que tinguin ganes de tenir parella a conèixer gent amb interessos similars, i això pot ser beneficiós. Però, en canvi, persones que són depredadors sexuals, que només volen sexe i explotar la gent, poden fer molt de mal amb aquestes aplicacions.