Enamorats dels bombers i dels ‘cascos blaus’

BarcelonaA primera hora del matí, grups de turistes al passeig de Gràcia es queden amb un pam de nas davant la Casa Batlló: està tancada. Els ofereixen anar-hi un altre dia o tornar-los els diners. Passa el mateix a la Pedrera, on un rètol trilingüe adverteix que no obrirà al públic “per manifestar el desacord amb els fets succeïts a Catalunya diumenge passat”.

Hi ha la meitat de trànsit que un dia normal però cap tensió a l’ambient, excepte a la cruïlla de Mallorca amb Llúria, seu de la Delegació del govern espanyol, que està protegida per vuit furgonetes de la Policia Nacional estacionades sobre la vorera, a tocar de la façana, i tot de tanques que desvien el pas dels vianants, davant les quals hi ha, qui si no?, els cascos blaus, o sigui, els Mossos, que fan de força d’interposició. (I els crits que se senten són: “Aquesta és la nostra policia!”)

“Els bombers seran sempre nostres”

Pel carrer Mallorca s’endevina una marxa compacta de gent, amb jaquetes carabassa, que avança cap a la Delegació. Són un grup de bombers que marxen al so d’una gaita i que quan arriben a la cruïlla del despatx d’Enric Millo es posen d’esquena a l’edifici i alcen les mans en silenci. La gent els imita durant cinc minuts de rellotge. De cop, doncs, el silenci. Cap crit. L’autoritat moral dels bombers és enorme. Si s’hi haguessin estat mitja hora, mitja hora que la gent s’hi hauria quedat. S’agraeix el gest i, sobretot, s’agraeix la serenitat que injecten a l’ambient en un dia que es pot complicar en qualsevol moment. Marxen enmig d’abraçades i un crit que surt del cor: “Els bombers seran sempre nostres!” I al cap de pocs minuts el trànsit es restableix i a cada glopada de vehicles del semàfor, els cotxes i les motos fan sonar el clàxon al ritme d’“In, inde, independència” i “Els carrers seran sempre nostres”.

Que la gent s’estimi algú que es jugaria la vida per salvar-te no és d’avui. Però després dels atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils d’aquest estiu es respira a l’ambient (qui ens ho havia de dir) el respecte per policies i bombers que vaig veure als Estats Units i que allà resumeixen amb una sola paraula: herois.