Encara n’hem d’aprendre molt
L’Ignasi Aragay em truca al vespre per demanar-me aquest article sobre la vaga feminista i jo li dic que no puc, que soc a París. De vegades faig servir qualsevol excusa per no escriure, però aquesta vegada és veritat. També és veritat perquè el primer que em ve al cap és molt bartlebià: m’estimaria més no haver-ho de fer. “És lleig”, li dic. “No, a mi m’han dit que no podem fer vaga, nosaltres -em respon-, que aquesta vaga és seva”. No tothom està d’acord, esclar, sobre si els homes han de fer vaga o no.
Li escric un whatsapp a la meva dona, que és a Alemanya, i li pregunto com pinta demà. Em diu que allà ningú no en sap res i a París el cert és que, en una enquesta improvisada, tampoc. Així que com que no sé què fer, obro un grup de WhatsApp i envio uns quants correus a amigues feministes a l’estranger. Primer els pregunto si faran vaga i la majoria admet que no, que aniran a la manifestació o es faran actes, però no faran vaga. La casuística, aquí, és enorme i comença una discussió sobre si la vaga hauria de ser laboral o també familiar. “Però no has dit que no en faries?”, pregunta algú. “S’han de definir els límits de l’amor i del treball”, diu una altra, i de mica en mica el meu grup de WhatsApp comença a assemblar-se a una assemblea de la CUP. Quan els faig la segona pregunta, si jo hauria d’escriure aquest article, es barreja tot i la discussió comença a pujar tant de to que hi ha un moment que penso que superem l’assemblea de la CUP i no em puc estar d’escriure: “Sembleu independentistes”.
L’any 1993 va ser la primera vegada que un professor ens va posar davant del mirall i ens va parlar de feminisme. Va ser a belles arts, en Fernando Hernández, que ens va dir que als Estats Units les dones, els negres i els homosexuals estaven reflexionant sobre la seva identitat, que als homes blancs i heterosexuals no els calia, deien que el món l’havien creat i descrit ells. Esclar que hi ha homes blancs pobres, la notícia és que la dona negra pobra no ha estat notícia mai.
L’any 1997 vaig tenir una altra professora meravellosa, Dolores Juliano. Impartia una assignatura que es deia sistemes de gènere. Les discussions no s’acabaven mai i els dos únics nois que hi érem fèiem el mateix paper que estic fent ara amb aquest article: ens preguntàvem com ens havíem de posicionar, en tots aquells debats que sortien. Quin era el nostre lloc? Com podíem dir-hi la nostra sense reproduir estructures de poder que afectessin negativament el grup? Va ser un curs molt únic perquè cada silenci nostre o cada expressió facial s’interpretava d’una manera o d’una altra. També hi havia l’inconvenient que no et podies saltar cap classe, esclar.
Potser la resposta als interrogants que ens plantegem els homes comença per acceptar que totes les desigualtats estan connectades, que totes les diferències de poder intersecten i que hem de reelaborar l’experiència de l’abús i del patiment. Qualsevol abús, provocat per una violència de classe, de raça, de creença, d’orientació sexual, de qualsevol tipus, té un agreujant de gènere. Esclar que hi ha excepcions, i que el feminisme conté contradiccions que fan que puguem jugar al joc de les paradoxes. Passa amb tots els moviments polítics, que mai són homogenis.
Facis el que facis, sempre hi haurà una part de la teva acció, per benintencionada que sigui, que hi haurà gent que la trobarà contraproduent. El col·lectiu Afroféminas, que es defineix com una comunitat de dones afrodescendents/negres, no s’ha sumat a la vaga feminista perquè diuen que hi ha un biaix evident en la convocatòria i que les seves reivindicacions no són tingudes en compte pel corrent central del feminisme. Les lluites poden ser compartides, però també són pròpies. Només es guanyen nous espais i noves aliances amb espais permeables. Ja m’entenen.
Si estan llegint això vol dir que acaben l’article i que l’Ignasi l’ha rebut a temps. A França no hi ha res. He trobat un diari que diu que a Espanya sí que hi haurà vaga de debò. Ja ho veuen, una França tranquil·la i una Espanya reivindicativa, qui ho havia de dir, potser sí que darrerament hi ha molts fronts oberts a l’Estat. Espanya és un desastre també per a més de la meitat de la població.
Volia titular aquest article “M’estimaria més no fer-ho”. Després vaig pensar que una bona idea era “Sembleu independentistes”. Crec que el més just és “Encara n’hem d’aprendre molt”. He passat l’article i el títol al grup de WhatsApp i hi ha una noia que diu: “De vegades sembles bona persona i tot”. Ho diu per quedar bé.