Els empats al Parlament no són habituals, però dijous una moció de Ciutadans sobre transparència no va prosperar per la igualtat entre els vots a favor i en contra. En un intent de guanyar el partit als despatxos, Lorena Roldán va instar Roger Torrent a restar el vot del diputat de JxCat Lluís Guinó, inhabilitat dilluns pel TSJC. Com que la inhabilitació no és ferma, l’empat es va mantenir i la moció de Cs va fracassar.
El veredicte dels analistes aquesta setmana ha estat unànime: Pablo Casado és el gran guanyador de la moció de censura de Vox perquè li va plantar cara a Santiago Abascal i es va presentar com un partit moderat i europeista. Però és realment així? Permetin-me una certa discrepància.
La lògica de l’extrema dreta és diferent de la de la resta de partits, i això fa que les plantilles d’anàlisi que sovint se li apliquen no siguin vàlides. Abascal, i també Garriga abans, van fer un discurs dur, clarament reaccionari, amb tots els hits de l’ alt right occidental (immigració, antieuropeisme, anti-Xina, pro-Trump, etc.). Això és així perquè l’extrema dreta no busca ampliar el seu espai electoral cap al centre sinó polaritzar en dos blocs: ells i la resta.
Des d’aquest punt de vista és discutible afirmar que Abascal va ser el gran perdedor de la moció. En realitat, Vox plantejava un win-win : si el PP s’abstenia o votava que sí, demostrava la seva capacitat d’influència en el bloc de la dreta. I si el PP votava no i els atacava, s’erigien com la dreta autèntica, l’única oposició real al govern de Sánchez. Al contrari del que es podria pensar, a l’extrema dreta no li molesta quedar-se sola. Al contrari: és en l’aïllament, en la denúncia dels cordons sanitaris i en el victimisme on es troba còmoda perquè li permet presentar-se com a outsider. El poble (ells) contra la classe política.
Per això la por expressada per Cayetana Álvarez de Toledo, en el sentit que una part de l’electorat del PP no vol trencar amb Vox, és certa. I per això la jugada més hàbil de tot el debat, al meu parer, van ser els elogis de Pablo Iglesias al discurs de Casado, perquè incidien en aquesta fractura que tant preocupa Álvarez de Toledo. Casado ha rebut aquests dies molts elogis dels defensors del sistema i l’ statu quo, però encara està per veure que això tingui cap impacte electoral.
La conclusió és que el guanyador real del debat no va ser tant Casado com Pedro Sánchez, que veu cada cop més llunyana la possibilitat d’una majoria alternativa. De fet, com bé va dir Iglesias, l’única possibilitat que la triple dreta pugui sumar una majoria i governar passa per la il·legalització dels partits independentistes i nacionalistes, una possibilitat que va funcionar a Euskadi el 2009 però que és difícilment repetible en l’Europa actual sense l’excusa de la violència.
Seria un error, per tant, donar per derrotada l’extrema dreta. El CEO preveu l’entrada de Vox al Parlament, una plataforma ideal per fer política a Espanya, com bé sap Ciutadans. La lluita d’Abascal no és ser un gran partit de centredreta: en té prou amb erosionar el PP i ser el principal partit de la dreta, i això pot aconseguir-ho amb un 15% o 20% dels vots. Si ho aconsegueix podrà posar en marxa el pla per polaritzar la població espanyola, fer impossibles els acords entre els grans partits i bloquejar el sistema. De fet, això ja ho està aconseguint.
Dijous, mentre l’hemicicle del Congrés esperava l’arribada de Pablo Casado, una imatge va traslladar els presents a una altra moció de censura: la que va fer caure Mariano Rajoy el 2018. La portaveu dels populars, Cuca Gamarra, va deixar el seu bolso sobre l’escó de Casado, igual que dos anys abans havia fet Soraya Sáenz de Santamaría sobre el seient de Rajoy, buit durant la seva llarga sobretaula de comiat.