Endeutament de franc
El deute sobirà espanyol a deu anys, amb les últimes compres massives del BCE, està en tipus negatius per primer cop. És a dir, hi poses mil euros i, arribat el venciment, te’n tornen nou-cents noranta-i-pocs. És una fita econòmica històrica, fruit de la política monetària expansiva que porta gairebé catorze anys creant inflació d’actius: immobiliari i borsa, bàsicament.
Abans del covid, la idea era començar a apujar tipus progressivament, però la pandèmia obliga a injectar diners a l’economia per rescatar empreses, famílies i estats. No és moment d’estabilitzar el preu dels diners sinó que no faltin diners i puguem passar aquesta recessió minimitzant la destrucció d’estructura econòmica: teixit empresarial i ocupació, bàsicament. Tanmateix, el sistema bancari ha de quedar protegit de la crisi perquè no s’agreugi.
La pregunta és si aquest increment de l’endeutament dels estats desembocarà en una recuperació més lenta. Examinant catorze episodis de crisi financera al món, amb tota mena de països, des del 1977, l’augment mitjà de deute sobirà ha estat de 86 punts del PIB amb durada de crisi propera als dos anys. En el cas actual, l’increment del deute als països de la Unió Europea serà de 25 punts del PIB, de manera bastant homogènia per a tots els estats membres. La història ens diu que si aconseguim que la crisi no s’encomani al sector financer i la banca, i que la morositat no en quedi afectada, aquest increment del deute no es traduirà en una prolongació de la recessió, sinó tot el contrari. Gràcies a haver salvat capacitat productiva i ocupació, la recuperació econòmica, un cop comenci el pla de vacunacions i, tant de bo, assolim la immunitat de grup el quart trimestre del 2021, serà bastant ràpida.
En economia fer prediccions és complicat i hi ha un munt de variables que poden modificar qualsevol predicció. Ara bé, l’endeutament no en serà una. El deute és un problema fins que et demanen que el tornis. I les autoritats monetàries europees així com els diferents ministres d’Economia de tots els estats membres ho tenen ben clar: la prioritat és mantenir l’economia real en marxa. Si el preu que es paga és ajornar i reestructurar el retorn del deute amb interessos negatius uns quants anys més, es pagarà.
