Enemics imaginaris
No entenc quin mal hi ha en el fet que un culer s’alegri del descens de l’Espanyol. Però ja és ben trist que la desgràcia aliena es converteixi en l’únic motiu de celebració blaugrana, en una temporada marcada pel desgavell esportiu i institucional i en què l’únic argument intern és la poc original cerca d’un enemic extern.
L’últim d’apuntar-se a la moda ha sigut Quique Setién. Aquesta setmana l’hem sentit traient pit pel bon partit que el Barça va fer a Vila-real i acusant els periodistes de resultadisme perquè no havíem observat els progressos futbolístics que havia fet prèviament el seu equip. Lamentablement, l’actuació del Barça al derbi va confirmar que l’excepció va ser l’actuació brillant i que la mediocritat és la norma. El mateix va fer Setién amb Griezmann, a qui va asseure a la banqueta en tres dels quatre partits anteriors a la revifada del francès a Vila-real, tot i que el tècnic afirma que està encantat amb el seu rendiment. Una altra cosa és que els vicis de l’equip -encaix de Griezmann inclòs- no siguin culpa seva en exclusiva sinó heretats, però és evident que queixant-se de tot i disparant cap enfora, quan és obvi que el problema el té a dins en la química amb el vestidor i en els dubtes que l’entitat té sobre la seva continuïtat, no els resoldrà.
Dins d’un panorama complicat, encara més ara que sabem que el camí a la Champions serà duríssim, Setién té la sort que no hi ha públic que pugui xiular el joc del seu equip, la mateixa que té Bartomeu, que s’estalvia mocadorades mentre va esbandint incompetències i escàndols diversos.
Aquesta setmana s’ha fet públic el resum de l’auditoria feta arran de l’anomenat Barçagate, que els gestors de l’entitat han intentat vendre com un èxit perquè no s’ha provat que ningú fiqués la mà a la caixa ni que l’ordre de menysprear futbolistes i figures de l’entorn blaugrana a través dels comptes d’I3Ventures sortís del club. Però sí que s’ha confirmat que el Barça va fraccionar contractes, que va pagar per serveis que no va rebre i que l’home que estava al cas de tot, la mà dreta del president, ha continuat cobrant, mentre que la responsable d’investigar el cas internament, la compliance officer, ha sigut acomiadada per motius disciplinaris.
La reacció triomfal dels que dirigeixen l’entitat ha sigut contraatacar amb amenaces de querelles, i la del president, assenyalar el mitjà de comunicació que va aixecar la notícia -la SER-, al qual no han pogut desmentir res. Zero autocrítica i massa enemics, que, més que externs, són imaginaris.