L’enganyifa a la demanda del 'sit and talk'

Vistes les darreres notícies i declaracions d’alguns sectors menystenint el diàleg i la taula de negociació amb el govern espanyol –que només es va reunir al mes de febrer–, i per intentar comprendre l'engany final respecte a la demanda popular del sit and talk, exposo a continuació algunes reaccions que poden donar-se en qualsevol negociació a manera d'escalada, i que he percebut en el cas del frustrat diàleg entre Catalunya i Espanya. Aquest llistat té a veure no sols amb l’àmbit negociador, sinó també amb el discurs polític general. Al meu entendre, en la crisi catalana, fins ara, aquests elements gens recomanables d'escalada s'han donat. Deixo al lector discernir quines de les parts implicades han protagonitzat aquests elements en major o menor mesura.

Negociar falsament, com a estratègia d'intensificació del conflicte i com a aparença, però no per arribar a acords reals; posar, d'entrada, demandes que són "línies vermelles" per a l'altra banda, i mantenir-les de manera inflexible; pèrdua de la noció de les necessitats fonamentals, diferents de les posicions o demandes; cerca de més adhesions i conversos (augment grupal) per aparentar més força; primera diferenciació entre "nosaltres" i "ells", de manera benigna; selecció, manipulació i biaix de la informació (filtres comunicatius); augment de les percepcions negatives i dels estereotips; més pes dels temes simbòlics que dels substantius; falta de capacitat d’ampliar l’agenda; disminució visible de la interacció amb el contradictor (aïllament); ignorància de les necessitats, voluntats, limitacions i disposicions del contradictor; sensació de pèrdua de temps i energia (síndrome de la fatiga); dubtes i sospites sobre la sinceritat i bona fe del contradictor (distorsió de les atribucions); cura extrema de la reputació pròpia (centralitat de la imatge); evitar les responsabilitats i errors propis (negació); culpabilització de l'altre en tot el que succeeixi; amplificació i exageració de les posicions contràries (pèrdua de la realitat en l'avaluació, profecies autocomplertes); predomini de tot allò que és emocional per sobre de l’argumentació; estancament funcional i clar menyspreu del diàleg (punt mort); sentiments d'engany (síndrome del parany); convenciment de la incapacitat del contradictor per canviar (immutabilitat); rebuig de qualsevol cessió que pugui semblar debilitat pròpia (èmfasi en l'autodefensa); restar atrapats per les dinàmiques sense retorn (fugida, por a la rectificació, trampa del sacrifici); apel·lació a l'acció no dialògica; i, finalment, convenciment que perquè l'altra part cedeixi són necessàries la confrontació i la competició.

Com s'ha pogut veure, l'escalada en els conflictes i en les negociacions es pot interpretar perfectament des dels processos de comunicació que segueixen els actors confrontats. La seva lògica és aclaparadora. Les percepcions cada vegada juguen un paper més gran. Després augmenten les acusacions mútues, les culpabilitzacions i les projeccions. La intensificació del conflicte es pot visualitzar moltes vegades amb un cercle que es retroalimenta, amb almenys una de les parts interactuant amb l'altra de manera tramposa, a la cerca de nous pretextos per amplificar una suposada desavinença insalvable que porti a pensar que qualsevol intent de diàleg està abocat al fracàs des de l'inici. Tornem a la qüestió de les percepcions, un univers on hi caben des de les males interpretacions innocents fins a la paranoia dels que prenen decisions. La meva impressió és que, si no haguessin existit tants elements d'escalada en el discurs sobre el conflicte, el diàleg no s'hauria interromput en cap moment, ni tan sols amb la pandèmia, i més després del desconfinament. Sento dir-ho, però aquí hi ha hagut un gran engany. Qui no cregui en el que implica dialogar amb un contradictor, és millor que mai s’assegui en una taula de negociació. Només qui creu en el debat respectuós i pacient és capaç d’obtenir-ne guanys al final, encara que no siguin tots els que esperava obtenir inicialment.