Pessebres que dialoguen amb la vida
Estem assistint al naixement de noves tradicions de Nadal que d'aquí uns anys formaran part del costumari català. Una de ja força consolidada és l'aparició de les noves figures del caganer, que a mitjans de novembre formen part de les notícies destacades de tots els informatius. L'altra és la inauguració del pessebre de la plaça Sant Jaume de Barcelona, que, des del famós pessebre del butaner del 2004, porta polèmica.
És veritat que aquell pessebre que van fer els alumnes de l’Escola Massana a partir d’una idea de Jordi Noguera va representar un abans i un després en els pessebres municipals de Barcelona. Noguera va idear un pessebre on les figures populars es transformaven en personatges contemporanis de la ciutat. Així la dona que renta era una senyora amb uns pots de detergent, el llaurador era un empleat de Parcs i Jardins i el pastor del feix de llenya esdevenia un butaner, entre d’altres.
Des d’aquell any s’ha generat curiositat sobre el pessebre de Barcelona, i des d’aquell any la inauguració ha portat polèmica. Crec que l’aposta per instal·lar un pessebre que no tingui format clàssic és un encert i fa un gran favor al pessebrisme i a la cultura popular. Els pessebres de la plaça Sant Jaume ens estan dient que la manera de representar el pessebre pot agafar formes múltiples i variades, que no tot s’acaba amb el suro i la molsa o els pessebres de guix.
Els elements simbòlics del cristianisme, com a símbols que es troben en els orígens la nostra cultura, els hem de preservar. Al mateix temps hem d’entendre que si aquests símbols ocupen l’espai públic, que és divers i plural, han de poder dialogar amb el públic. Un pessebre clàssic difícilment provoca el diàleg amb l’espectador. Els pessebres que s’exposen a la plaça de Sant Jaume en aquests darrers anys són propostes que generen diàleg, reflexió, que conviden l’espectador a entrar i completar la obra amb la seva mirada.
Aquest any, el pessebre ens convida a rescatar els records del Nadal. El traster amb les caixes està ple d’elements que formen part de la biografia dels visitants. Entre les caixes hi veiem diferents tipus de pessebres i de figures envoltats de tots els objectes que caracteritzen el Nadal. Per la part del davant es dibuixa la silueta d’una ciutat, que recorda que el pessebre és una tradició de caràcter urbà, que es popularitza amb l’aparició de les grans ciutats, com a nostàlgia del contacte amb la natura que s’ha perdut.
Les coses del traster estan tan ben organitzades que clarament hi veiem una idealització del que voldríem que fos el nostre traster, com el paisatge d’un pessebre, sempre tan polit, és una idealització del paisatge, una etnografia del desig, en paraules de l’antropòloga Josefina Roma.
“No és important com es prepari el pessebre, el que compta és que parli de la nostra vida”, ha dit el papa Francesc en la seva darrera carta apostòlica. El pessebre de la plaça Sant Jaume el que és segur és que parla de la vida. Aquests pessebres que ja per sempre més seran qualificats de polèmics tenen aquesta doble funció: d’una banda, preservar el simbolisme del Naixement, i, de l’altra, convidar a la reflexió i al diàleg al voltant dels seus valors. Mai més un pessebre clàssic a la plaça Sant Jaume.
