Enric Casasses: “Víctor Català fa una crítica despietada a la hipocresia i l’organització social”

Enric Casasses no és només un dels poetes catalans contemporanis més reconeguts. També és qui més i millor ha sabut difondre la poesia més enllà dels llibres fent-la viure al públic a través de la recitació. Com a rapsode, Casasses ha posat veu als seus poemes i als d’altres autors. Un és Caterina Albert (o Víctor Català), de qui Casasses elogia la seva obra poètica, entre la qual figura el Llibre blanc, que Vitel·la està a punt de publicar. Casasses ha contribuït a la recuperació de la seva obra, entre la qual figuren un centenar de contes que Club Editor recopila en quatre volums. El primer dels volums, amb rerescrit de Casasses, ha arribat a les llibreries amb l’inici de la primavera.

Fa una setmana es presentava a Barcelona l’Any Carles Fages de Climent, i el seu comissari, Jordi Canet, reclamava que a l’escriptor se’l considerés patrimoni literari de tots els catalans, i no només dels empordanesos. ¿És necessària per a Víctor Català aquesta reivindicació?

Això que passa amb Fages, que sigui tan famós a l’Empordà i tan poc a la resta del país, és molt especial. No és el cas de Víctor Català, que és un dels autors més coneguts del nostre món. Víctor Català és patrimoni literari de la humanitat. Així com Shakespeare, que a Anglaterra no hi cap i necessita el món per expandir-se, Víctor Català a Catalunya no hi cap, és de tots els humans. I el mateix es pot dir de Rodoreda.

La bona acollida de la publicació d’ Un film (3.000 metres), amb quatre edicions en dos anys, constata que sovint, quan es facilita l’accés als nostres clàssics, els lectors s’hi aboquen. ¿Tenim necessitat de clàssics? Per què?

Perquè tenim necessitat de llegir llibres bons i de veure coses interessants, és a dir, coses que realment ens interessin.

D’on neix la teva fascinació per Víctor Català?

Primer, dels ressons tan fondos del seu idioma, que semblen vinguts d’una meva infància escalenca anterior o mítica, i després, de la força de les coses que diu i que mostra, i de la gràcia i la bellesa amb què les escriu.

Al rerescrit d’aquest primer volum de contes expliques que amb l’adopció del nom de Víctor Català, Caterina Albert va poder escriure amb llibertat i que aquest segon jo era el de l’artista. Fins a quin punt Víctor Català era una altra personalitat?

Em penso que aquest alter ego artista és el que permet a Caterina Albert ser-hi tota, en els seus llibres, sense compromisos ni conveniències ni consideracions personals que li puguin coartar la llibertat, i per a ella la llibertat és condició indispensable de l’art. Jo veig Víctor Català com un personatge de la seva obra, l’autor. Se l’inventa, i li fa dir tot el que necessita per a la seva obra, sense manies.

Descrius Caterina Albert com una persona de sensibilitat delicada i et sorprèn com escriu sobre fets que a vegades arriben a “una cruesa límit”. ¿Va viure realment en un infern?

No! Va viure sempre enfeinada entre el seu art i, de gran, l’administració de les propietats familiars. De jove anava a les estrenes teatrals de Barcelona i a vegades a França i a Alemanya, entre altres llocs. Va passar la vida fruint amb la construcció, conte a conte, escrit a escrit, poema a poema, d’una obra d’art original i autèntica. No va parar. Vida plena, molta vida interior, i també molta vida activa. I no oblidem que el seu nom complet és Caterina Albert i Paradís.

En molts dels seus contes el matrimoni en surt molt mal parat. Per què aquesta animadversió al matrimoni? ¿Se li coneix alguna relació amorosa?

L’animadversió és contra totes les normes de la societat que produeixen més dolor que altra cosa, que frustren els destins possibles de moltes persones. És una crítica despietada a la hipocresia i la crueltat de l’organització social. El matrimoni és un mal que afecta gairebé tothom, i per això rep més sovint, i també perquè molt sovint és a la dona a qui li toca el rebre. De les relacions amoroses de Caterina Albert no en sé res, i les poques xafarderies que me n’han arribat són incompatibles entre si. Tot i ser d’un poble petit, va saber fer invisible la seva vida amorosa.

Ella va haver de canviar de nom per escriure. Avui les dones encara reivindiquen més visibilitat en el món de la literatura, en el qual els jurats estan formats majoritàriament per homes i els guardons recauen poc sovint en les dones.

Tot el sistema de les valoracions literàries (i de qualsevol altra mena) està arnat, no solament en aquest aspecte. La promoció i la publicitat ho enterboleixen tot.

A més d’escriure poesia, et dediques també a recitar-la, la teva i la d’altres poetes, entre els quals hi ha Caterina Albert. Què destacaries de la seva poesia?

És de primera. Està en premsa la reedició del Llibre blanc, el seu llibre de poemes del 1905 (el mateix any de Solitud ). Ella va escriure poesia tota la vida, fins al final. Controla perfectament el vers, sap què diu i què vol dir, i té personalitat. Amb les frases i amb els versos sap ser grandiosa, tràgica, irònica, sensual, inquietant, irada, subtil... Domina tots els tons, fa el que vol.

Què guanya la poesia en ser recitada?

S’hi perd la calma de quan llegeixes a poc a poc, que t’ho pots mirar i remirar, o et pots aturar a mig poema... I s’hi guanya el to, l’entonació, que és la realització final i total de l’obra poètica. L’art de la paraula és parlat, com les cançons.

Com creus que s’ha d’afrontar el moment convuls que viu Catalunya?

Doncs diria que l’única sortida honrosa i bondadosa per a tothom passa per declarar la independència de Catalunya. Una altra possibilitat seria que s’enfonsés el capitalisme i amb ell el sistema competitiu en què el més gros, el que ven més, es menja el petit. En un món d’entitats que col·laboressin entre elles hi podríem ser catalans sense cap problema.