Emmarcant el foc
El foc passarà i deixarà el territori calcinat. Els diaris i televisions hauran publicat les imatges espectaculars de bombers lluitant, de bestiar rostit. Hauran recollit els testimonis esfereïdors, que circularan per les xarxes socials. Els polítics s’hauran vist als centres de comandament, perseguits pels micròfons per fer les declaracions oportunes sobre el finançament. Es repartiran responsabilitats. Els pagesos també hi diran la seva, constatant que són els principals perjudicats, i els propietaris diran que no obtenen cap suport. Així com els vilatans, que evidenciaran l’abandonament del territori i lamentaran que estan oblidats. Els bombers apareixeran en el rol èpic, tècnic i heroic a la vegada. Els ecologistes faran campanyes de sensibilització, crítica i queixa. Assenyalarem una causa tècnica, construirem una història lògica. Com ens agrada per aquests verals, una història entre emprenyada, victimista i fatalista. A la tardor plourà, i amb sort començaran a brostar arbustos i herbes a la primavera. Tot continuarà igual, fins al proper incendi, i llavors tot es repetirà.
En una recerca recent que hem portat a terme Marta Montagut i qui signa aquest escrit, hem pogut comprovar la diversitat de marcs interpretatius que hi ha entorn del foc. Un problema és que cadascú, cada grup d’interès, l’interpreta de forma molt diferent. Hi ha unes qüestions preliminars que ens hem de preguntar: què és un incendi?, per què es produeix?, com podem preveure’l i gestionar-lo? Sí, gestionar-lo. Perquè l’erradicació total dels incendis no és possible, hi són per quedar-se i aniran a més. Cal revisar el marc mental col·lectiu: els incendis formen part de la natura, i més en el nostre context mediterrani. Llavors, com podem respondre a aquestes qüestions preliminars?
Primer necessitem una mena de Taula sobre el Foc o com se'n vulgui dir. És una iniciativa que reclama l’acció urgent de l’administració pública i de tots els actors. Cal un debat en profunditat, una discussió sobre el foc forestal en la qual s’apleguin propietaris del bosc, administració pública i ens locals, però també tècnics, pagesos i ramaders, vilatans, científics, ens turístics i tota mena d’actors que hi puguin tenir alguna cosa a dir. Cal llaurar els comuns denominadors discursius. Estudis portats a terme als Estats Units apunten que els grups d’interès diversos coincideixen que cal evitar mals personals i materials. En aquesta qüestió hi estem tots d’acord. Ara bé, potser és gairebé l’únic consens, i per això l’acció que fem coordinadament està molt orientada a això, protecció i extinció, i menys a altres qüestions de sostenibilitat socioambiental.
Des d’entitats avançades com la Fundació Pau Costa (FPC), el Grup de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) i les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) s’han fet passos de gegant, però encara ens cal fer avenços importants per aglutinar interessos comuns, per trobar un relat consensuat sobre el foc. A les universitats la recerca també millora, amb models predictius complexos, anàlisi dels entorns resilients i aplicacions per a l’extinció i la coordinació d’efectius. Tanmateix, tot plegat, quan és observat des d’una certa distància, s’assembla més a una orquestra on magnífics músics toquen descoordinadament. Cal una política forestal seriosa que comenci amb un debat profund, però urgent i àgil, sobre com afrontar la gestió del foc en els propers 20 o 30 anys.
El discurs resilient, el que accepta l’existència del foc i treballa sobre qüestions socioeconòmiques i ambientals, és encara minoritari i els poders públics no troben la forma d’encaixar-lo en una gestió curtterminista, com passa amb altres debats complexos, com l’educació o la sanitat. Els mitjans també tenen un rol a l'hora d'explicar la complexitat de la qüestió, apostar per fonts diverses i promoure debats i reflexió, cosa complicada davant la dictadura del 'clickbait'. Les universitats hem de sortir dels despatxos, fer-nos entenedores i treballar amb la realitat i les necessitats de la gent i l’entorn social. Ramaders i pagesos també tenen la seva part de feina. Tots i totes tenim una feinada a fer, vilatans de zones rurals, propietaris, persones que “tenen casa a...”, visitants puntuals. Tothom.
No podem seguir amb la dinàmica actual. Aquest és un tema de governança que cal abordar sense excuses, i treballar-lo més enllà de la pressió mediàtica i electoral. Els governants tenen per tant la responsabilitat de posar a tots els grups d’interès a assajar quelcom comú, seure, escoltar, repartir partitures i picar la vareta al faristol. Dissenyar un marc discursiu comú davant del foc és un preliminar a una actuació que ens permeti una gestió col·lectiva més efectiva davant d’aquest desastre.
