Ens tornaran les nits / Nadal per Pasqua

Ens tornaran les nits

Avui és Nadal. Felicitem-nos-lo. Això, de moment, després de mirar-s’ho i remirar-s’ho, encara no ho han pogut prohibir. Si avui és Nadal vol dir que ja fa dos mesos que es va instaurar el toc de queda a Catalunya i, des d’aleshores, a les deu de la nit tots som a casa. Dos mesos. Obedients i resignats. Des del 25 d’octubre d’un any per oblidar però que recordarem tota la vida. I a una mesura tan greu com aquesta, i tan bèstia com és el toc de queda, de moment no se li veu el final. Si més no, cap autoritat no en parla. A vegades fa l’efecte que se n’han oblidat i que mai més no ens tornaran les nits. Sembla mentida com ens hem begut a galet l’estat d’alarma i les mesures que se’n deriven. En nom de la salut ho hem entomat tot amb una passivitat que gairebé espanta. Les llibertats es van fonent a cop de roda de premsa, i mai no passa res. Qui gosa alçar un dit és titllat d’insolidari o, pitjor encara, de negacionista. Tan sols per opinar, no per rebel·lar-se. Els governs en tenen prou a brandar quatre dades esgarrifoses per tancar-nos durant un terç del dia i dir-nos, fins i tot, què hem de fer a casa nostra. Quanta gent podem convidar a dinar. I quina. I com hem de seure. De moment, els temes de la sobretaula encara són lliures. Xerrar, de moment, tampoc no ho han prohibit. Però millor parlar fluix o, directament, callar. Com al metro i a l’autobús. Et foten el mòbil i la cartera però tu, muts i a la gàbia. Als bars no s’hi pot esmorzar a partir de dos quarts de deu. Per dinar, quatre per taula. Per sopar, res. A Vallfogona del Ripollès, encara que hi tinguis una caseta, no hi pots anar. Hem dit que sí a tot amb una obediència acrítica que ha de salvar vides perquè, altrament, la laminació de drets fa esgarrifar. Algun dia ens tornaran les nits, però i les llibertats?

Nadal per Pasqua

Miquel Sàmper, l'autor de la frase “va ser un error no allargar el confinament pel pont de la Puríssima” i de la no menys exitosa “si tinguéssim diners, segurament no hauríem reobert la restauració”, ara arriba amb “celebrem el Nadal a l’estiu, d’aquí tres o quatre mesos”. El conseller d’Interior torna a posar tard la sirena perquè el Nadal ja és avui. I encara bo. Sàmper pot estar satisfet perquè el celebrem amb escudella i carn d’olla però amb prudència i amb menys familiars que de costum. Enguany, qui més qui menys, ha suspès el Sant Esteve o, per primera vegada en dècades, no haurà d’allargar la taula, ni pidolar cadires als veïns. Molt majoritàriament s’imposa el seny a totes les cases. Ventilarem cada hora, durem mascareta per parlar amb les tietes i amb prou feines serem sis i posarem l’iPad sobre la taula per anar xerrant amb la cunyada i la sogra, que seran en un altre pis. Ja hem dit les bombolles segons la legalitat, però el Nadal és avui i s’ha de celebrar, perquè la nutrició emocional també és important en un any tan espantós i perquè ja tenim experiència en l’ajornament de dates assenyalades. El Sant Jordi que no es fa el 23 d’abril no té sentit fer-lo el 23 de juliol. No és que sigui un bunyol, és que és una altra cosa. Encara té menys sentit, doncs, celebrar el Nadal per Setmana Santa. Especialment perquè festejar el naixement de Jesús (que en el fons es tractava d’això) en els dies que el van matar a la creu (perdó per l’espòiler si algú encara no havia llegit el bestseller) és un contrasentit cronològic i, potser, una heretgia. La societat ja és prou madura i ja portem massa mesos convivint amb la pandèmia, la por, la mort, el confinament i les restriccions per saber què ens hi juguem. No ens esbraveu més el cava, sisplau. I bones festes.