Xavier Melero Merino: “És probable que la rebel·lió no sigui del gust dels set magistrats”

D’aquest judici se n’hauria d’ensenyar alguna cosa a les facultats?

Que el dret penal no és idoni per resoldre-ho tot. El dret penal arriba on arriba, i en aquest procés no ha arribat a l’essència històrica del problema. Formalment, ha estat un judici modèlic. Els alumnes l’haurien de veure i a continuació se’ls hauria de dir que no esperin trobar-se això quan vagin a fer judicis. Aquest estava molt marcat per la seva extraordinària difusió nacional i internacional i pels interessos extraprocessals que hi havia en joc.

És a dir, la tele i Estrasburg han fet el judici més amable.

Sí: la tele, Estrasburg i el Tribunal Suprem, que fa pocs judicis i, quan els fa, vol que tinguin una dimensió pedagògica i exemplar. Normalment, en un judici ordinari, acusacions i defenses encara hauríem rebut més.

¿En un judici per rebel·lió l’Estat no és jutge i part?

Amb un interès col·lectiu en joc l’Estat és sempre jutge i part però, en teoria, l’Estat ha de ser capaç de gestionar qualsevol conflicte amb imparcialitat.

L’hi pregunto pel discurs del president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, el setembre del 2017, en què deia que l’article 2 de la Constitució, que consagra la indivisibilitat de la nació espanyola, era “el basament últim, nuclear i irreductible de tot el dret d’estat”.

El senyor Lesmes no és l’Estat, és una veu dins l’Estat, i el senyor Lesmes i molts representants de l’Estat parlen de la Constitució d’una manera que, francament, només hi falten els Evangelis, el crucifix de pal i el Cid amb la Tizona. Una part de raó té, però no introduir a la Constitució criteris de flexibilitat per anar-la adaptant als problemes que la societat generi és un error.

Algunes opinions que tothom comparteix: que la sentència serà per unanimitat.

Sí, perquè el Tribunal Suprem tendeix a buscar la unanimitat.

Si és per unanimitat, no serà rebel·lió.

És probable que la rebel·lió no sigui del gust dels set magistrats. Això ens aproximaria a la temptativa i a la conspiració.

Si ha de ser per unanimitat, és impossible que la sentència estigui a punt a finals de mes.

No ho sé. Funcionaris del Suprem em diuen que els jutges es reuneixen molt i hi dediquen moltes hores. I em consta que, durant el judici, els magistrats anaven treballant les parts que tenien assignades, i tothom va veure el senyor Marchena escrivint constantment.

Si els han tingut tant de temps a la presó no serà per aplicar-los una pena suau.

És fàcil pensar que el Tribunal haurà de justificar una presó provisional que ell mateix ha anat ratificant, però hi ha exemples recents i notoris de desqualificació per part del tribunal sentenciador.

Creu que el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg trobarà on agafar-se?

He vist sentències d’Estrasburg per a tots els gustos. I tenint en compte com ha estat la realitat de la pràctica de la prova al judici, ho veig bastant difícil.

¿Ni quan Salellas diu que no preguntarà més i Marchena li contesta “ mejor así ”?

Aquest és un dels moments menys afortunats del senyor Marchena, i s’hauria pogut estalviar el comentari. Però el senyor Salellas, al final, va preguntar el que va considerar convenient.

Alguns col·legues seus opinen que, de la sentència, en depenen drets i llibertats.

Les retallades de drets s’estan produint de fa temps, no venen d’aquest judici. La majoria de governs europeus han maximitzat les potestats de la policia i han relaxat les garanties clàssiques. Miri, si hi ha alguna cosa que s’ha aclarit en aquest judici és que a 40.000 persones no se les pot dissoldre, com no sigui a sang i foc. Si 40.000 persones es volen manifestar, es manifesten. El que passa és que des del 2015 el Codi Penal castiga la incitació podent-se produir algun desordre públic.

Quines proves va trobar sobreres?

La quantitat desmesurada de policies dient el mateix que els devien haver ensenyat abans d’anar al Suprem. A les pauses del judici vaig proposar al fiscal que renunciés a policies i nosaltres ja renunciaríem a ciutadans. Li deia: “ Traemos a uno de cada colegio, el más listo ”. I un jutge del tribunal deia als fiscals: “ Es razonable ”, però la Fiscalia va ser inflexible i va dir que tots.

Per tant, “ las caras de odio ” influiran gaire en el Tribunal?

Volien crear una idea de violència ambiental, però els va quedar massa teatral. Un inspector amb 25 anys en la lluita antiterrorista diu: “ Nunca en mi vida he visto nada igual ”. I li pregunto: “ ¿Los antidisturbios que usted llevaba llegaron a intervenir? ” “ No hizo falta ”. “ ¿Sacó el arma ni que fuera para intimidar? ” No, tampoc.

Què ens vam perdre pel fet que Marchena es negués a l’acarament entre Pérez de los Cobos i Ferran López?

L’acarament és una prova que està desprestigiada, i no el guanya el que diu la veritat. Òbviament, un dels dos mentia, i escenificar aquesta contradicció era convenient per a mi. De tota manera, era una jugada bona es practiqués o no es practiqués, perquè la contradicció va aflorar.

Qui va prendre la decisió de pegar?

El que més decisions va prendre és el senyor Nieto Ballesteros, el secretari d’Estat. Vaig preguntar a tots els policies fins al cansament si sabien quin era el criteri d’actuació i ni idea. Els van dir com havien d’intervenir abans que el secretari d’Estat dictés la seva instrucció.

¿I Rajoy, Soraya i Zoido no prenien decisions?

Jo no m’ho puc ni imaginar. I crec que els dignifico i els faig un favor dient-ho, perquè trobo que és impossible que amb l’escàndol que hi havia a totes les televisions d’Europa a les onze del matí del dia 1 d’octubre del 2017 no estiguessin molt amoïnats, reunint-se o trucant a qui fos. No ho puc entendre. I si realment no van fer res, és molt pitjor.

Què va fer vostè l’1 d’Octubre?

Vaig anar a dinar amb uns amics a Montgat.

No va anar a votar.

No.

Per què?

Perquè no estava d’acord amb com s’havia organitzat, ni amb el criteri de “referèndum o referèndum”. Em semblava un menysteniment a la meitat de la població de Catalunya. Per a mi, era l’execució d’un ideari d’una majoria política legítima, però que no tenia en compte que no hi havia una majoria social suficient per a una iniciativa tan dràstica.

Podia votar que no.

Sí, però es deia que era vinculant i que amb la meitat més un es podia decretar la independència de Catalunya, i jo no hi estava d’acord.

Vostè va afirmar que el primer que va incomplir les seves pròpies lleis republicanes va ser el Govern. Com s’ho van prendre els processats?

Un em va dir: “Ens has defensat molt bé, però políticament això ens pot fer mal”. Però el que vaig dir no era una opinió, es desprèn de les actes del Parlament. Recordi quan el Tribunal Constitucional va multar els membres de la Sindicatura Electoral i es van dissoldre immediatament. Si a Lenin, a l’estació de Finlàndia, li haguessin dit que el castigarien amb 15.000 rubles, ¿se n’hauria anat cap a casa? La Generalitat mai no va pretendre arribar a l’enfrontament definitiu i sempre va pensar que sorgiria alguna possibilitat de diàleg. De fet, Santi Vila va donar detalls de gent amb qui es parlava. Per això el 27 d’octubre, quan van veure que no hi hauria diàleg, van abandonar el Govern. Conec el senyor Forn de fa molts anys i els consensos del catalanisme sempre m’han semblat molt bé, però el 2012 va canviar de paradigma i jo no l’acompanyo. Potser per això he tingut el cap més fred i per als altres advocats era més còmode que fos jo qui digués “aquí no va passar res”, perquè puc assumir-ne els costos. I afegiré un fet que no he llegit enlloc: la Generalitat va evitar que la proclamació de la independència fos posterior a l’aprovació al Senat del 155, i ho devia fer perquè no tingués cap conseqüència jurídica. No hi havia voluntat revolucionària.

¿Vostè va ser a la fundació de Ciutadans?

Vaig ser company de viatge de sopars i reunions d’una sèrie d’amics que són del nucli fundador de Ciutadans (Arcadi Espada, Teresa Giménez Barbat) per parlar de la creació d’un nou partit polític. Però no vaig ser al congrés fundacional ni vaig fer cap aportació.

Per què els va acompanyar?

Per a mi, el 2003 va ser decisiu. Em vaig alegrar molt que s’acabessin els governs de Convergència, perquè creia que el nacionalisme impregnava massa les decisions del Govern, però el PSC, de la mà d’Esquerra, encara portava la vida política més enllà del que eren els criteris nacionals. O sigui que, al principi, jo pensava que Ciutadans era una esmena a la deriva nacionalista del PSC.

¿No s’explica que ara estigui pactant amb el PP i de retruc amb Vox?

Es pot pactar amb tothom, però no es pot fer una política tan personalista. Si vols substituir el centredreta espanyol, ho has d’explicar. Crec que és un error, però ja s’ho faran. Una de les idees fundacionals de Ciutadans era que les majories no haguessin de dependre dels nacionalistes. El que ha vingut després no hi té res a veure.

Ciutadans no és nacionalista?

No havia de ser-ho, partia del liberalisme estricte i de l’internacionalisme de l’esquerra d’abans. Una altra cosa és el patriotisme sentimental lògic que té tothom pel lloc on viu.

Quina és la seva principal diferència amb el Procés?

Els mecanismes de ruptura, perquè a partir de la ruptura molta gent busca la diferència i deixa de reconèixer l’altre com un interlocutor vàlid. I una sentència absolutòria o lleu apaivagaria el malestar, però dubto que fos suficient per reconduir els corrents de ruptura.

Sobretot perquè sembla que l’Estat no té gaires incentius per dialogar, des del moment que ja ha encaixat el problema als jutjats.

Els altres són la meitat dels nostres conciutadans. No hi ha cap solució que no passi per dialogar-hi. D’esquena a ells, anem a un Ulster de baixa intensitat, amb el bar dels indepes i el bar dels no indepes.

Per això va fer un final feliç: “ Una España donde cabemos todos ”. No sé quanta gent de la sala creia en això.

Va ser un recurs retòric: cal acabar el discurs de manera rodona i mirant als ulls del tribunal. I els que no s’ho creguin, pitjor per a ells. Encara no he trobat ningú que em convenci que és millor deixar de creure en això.