“Hi ha una obsessió malaltissa per les notes, però no per aprendre”
L'escriptor David Cirici repassa la seva trajectòria professional i ens presenta el seu úlitm llibre, 'L'olor del desig'
¿Com és que ha escrit sobre un protagonista cec?
La ceguesa m’aporta una cosa que també crec que soc jo. Soc una persona que ja m’agradaria ser un intel·lectual, però sento que tinc sensacions i emocions que no acabo d’elaborar i convertir en una cosa intel·lectual. Un llibre sobre la ceguesa em permetia posar-me en un punt de vista insòlit, com és el de valorar tots els nostres sentits i no només la vista, que ens fa superficials. Té una mica de raó Borges quan cita Milton, que deia: “Els cecs hem perdut només la vana superfície de les coses”.
Home, hi ha un vincle d’una solidesa enorme entre els oients de la ràdio i els que fan la ràdio, un mitjà sense imatge.
La ràdio, però també les novel·les, que són el mateix per a un cec que per a un que hi veu. Per al cec és important la veu, la cadència de les paraules, la temperatura del cos, els sorolls que fas... Tirant lo Blanc s’enamora de Carmesina perquè diu que s’ha quedat penjat d’uns pits que diu que són com pomes d’or. És a dir, que l’enamorament és purament visual. Què passa, que els cecs no s’enamoren? Sí, de les veus, de la relació, de compartir una mateixa afició. S’enamoren del que és profund. Per tant, el meu protagonista, un adolescent, s’enamora d’una senyora intel·lectual i feminista, i a aquesta dona li agrada que el noi no s’hagi penjat dels seus pits perquè no els hi pot mirar.
Ha fet parlar Picasso a la novel·la. D’on ho ha tret?
He inventat sobre el molt que he llegit de Picasso. I, després, el meu pare el va conèixer personalment. El meu pare va ser promotor del Museu d’Art Contemporani de Catalunya, i va recollir bastanta obra de Tàpies, Miró, etc. Picasso hi va donar un parell de quadres, però el franquisme no va permetre que Barcelona tingués un museu així i el meu pare va anar a França a tornar-li les obres a Picasso, passant la frontera amb les teles enrotllades. Es veu que el policia va obrir el maleter i li va preguntar: “ ¿Aquí qué lleva? ” I el meu pare va contestar: “ Dos cuadros de Picasso ”. “ Venga, ya puede continuar ”.
És que vostè, abans de ser “el Cirici” va ser el “fill del Cirici”. D’Alexandre Cirici Pellicer.
[Somriu] I encara ho soc. El meu pare va escriure el Barcelona pam a pam i en català se’n van publicar 150.000 exemplars! Era el típic llibre que els barcelonins i la gent de fora feien servir el diumenge al matí per anar a conèixer la ciutat. Explicava el que després s’ha convertit en ànon, com el gòtic o la Sagrada Família, edificis que el meu pare detestava, perquè era un noucentista i per tant trobava que Gaudí era un disbarat. Però a la guia en va parlar correctament.
El devia fer patir molt aquella Barcelona, al seu pare.
El feia patir tot el país. La generació del meu pare va intentar reconstruir el país. El Barcelona pam a pam és un homenatge a Catalunya. La plaça de Ramon Berenguer a la Via Laietana era la seva plaça favorita. No és un lloc especialment bonic, però per a ell allò era el centre, perquè és l’origen de la ciutat, la Barcelona romana, i perquè hi ha el Palau dels Reis, i la Capella de Santa Àgata, que és un edifici gòtic magnífic. La Via Laietana és el carrer de la burgesia dels anys trenta i del sistema capitalista a Catalunya.
¿El seu pare se l’emportava a ensenyar-li la ciutat?
Sí, i això té una part molt rica però té una part negativa, perquè portar els teus fills a Montjuïc i explicar-los el Romànic està molt bé, però falten coses. Però ell va ser fruit de la seva educació. Cadascú és com és, no l’hi retrec. A casa meva, els petons, les abraçades o les converses íntimes eren una cosa rara.
Pot evocar alguna explicació?
En recordo una de molt bonica. Jo era escolta, de l’agrupament Pere Tarrés, i vam anar a Sant Cugat i el meu pare em va escriure potser cinc o sis fulls sobre el monestir de Sant Cugat. I jo em recordo llegint la seva lletra davant dels altres companys i fent l’itinerari capitell per capitell. Se sabia de memòria el claustre de Sant Cugat. I el de Ripoll. I el de Sant Joan de les Abadesses. Ja no hi ha gent així.
Li agrada la Barcelona d’avui?
A mesura que et fas gran sublimes els records. I quan veig fotos dels anys 40 i 50, trobo Barcelona més bonica que ara. Sarrià i Sant Gervasi eren deliciosos. És evident que Barcelona ha millorat. Aquella ciutat era molt més provinciana però més bonica. És molt bèstia dir això, i em considero molt d’esquerres, però la injustícia social és una de les causes que s’hagi generat a Barcelona una arquitectura de gran qualitat que en un sistema molt més igualitari no s’hauria produït. I el turisme ha destrossat la restauració, i un dels motius de la desaparició del català de Barcelona és el turisme. Hi ha restaurants que et parlen en anglès o et donen la carta en anglès.
¿Hi ha hagut alguna cosa d’aquesta campanya electoral a Barcelona que li hagi interessat?
El format de la comunicació política ha canviat tant que ara ja no sabria com fer-m’ho. Nosaltres teníem les armes molt més fàcils. Vaig fer campanyes publicitàries per al PSC entre l’any 1987 i el 2004 i la gent veia els espais gratuïts de propaganda a la televisió. Ara els missatges profunds no arriben. Hi ha molta collonada. Trobo que el nivell d’essencialisme entre alguns independentistes que escriuen a Twitter és execrable.
Tornant a la comunicació política, què li sembla aquell consell d’un assessor de la Inés Arrimadas?: “En aquest tipus de formats, l’important és l’actitud”. És més important el posat que les raons.
Però és bastant veritat. El Pasqual Maragall tenia uns ulls i una manera de mirar la gent que hi connectava. Mai va ser una estrella de cine, però amb aquell bigotet i aquells ulls tenia una simpatia que connectava molt. I havíem d’esperar el moment oportú, perquè a vegades estava molt cansat. I llavors arribava l’Ernest Maragall i feia retocs al text: “Això que ho digui així, això que no ho digui”. I en Pujol tenia un coneixement prodigiós de l’esperit humà. I una memòria insòlita.
¿Ha vist el vídeo de la Colau alcaldessa cara a cara amb l’activista?
Sí, és molt bona idea i la resolució és excel·lent. Però per a mi pot tenir una pega: que només funcioni entre la gent convençuda, la que pensi que la Colau alcaldessa ha complert les expectatives de la Colau subversiva. Què passa si penses que estava molt més bé fent de subversiva que d’alcaldesa? Hi havia una època en què els polítics eren admirables, més savis que jo. Ara els trobo gairebé tots fluixets. La prova és la situació que viu Catalunya, perquè no l’estan conduint els polítics. No estan posant sobre la taula solucions polítiques. Els polítics de raça s’han acabat. El meu pare era polític perquè hi havia una responsabilitat de país, i gent que tenia una preparació es dedicava a la política. El mateix Jordi Pujol dirigia un banc, però la seva responsabilitat de país era la seva obsessió. Pasqual Maragall no tenia cap ambició personal, l’hi va posar el Narcís Serra: “Sigues tu”. Van arribar a la política amb uns altres valors que ara.
¿Diu que està treballant en una sèrie de televisió?
És que la literatura en format llibre és una època de la història. Els trobadors no escrivien pas llibres, els recitaven. Cada època ha tingut el seu format, i ara el format són les sèries. La literatura s’està transformant, i els escriptors ho hem d’entendre. Joc de trons és l’obra d’un escriptor, George R.R. Martin, que fa novel·les. I el consumidor de novel·la tradicional s’està passant a la sèrie, i ho dic com a consumidor.
¿Però el profit que fa llegir o veure no és diferent?
Efectivament, però no el desig que tens tu de consumir històries. A la humanitat ens agrada que ens expliquin històries perquè la nostra vida és senzilleta. I el resultat final de la sèrie s’assembla molt al dels llibres quant a profunditat. Els Soprano explora l’ànima humana tan bé com ho faria una novel·la. La gran diferència és el llenguatge. Llegint aprenem a parlar, i amb les pel·lícules no, perquè tu ets un pur receptor. En canvi llegir un llibre és una cosa activa, perquè t’ho has d’imaginar. La meitat o més de l’èxit de Podem és el seu llenguatge. Iglesias i Montero parlen molt bé. No ho han après de la televisió. Són gent que llegeix. L’aprenentatge de la llengua encara passa pels llibres, és evident.
¿Fent de professor aquests últims anys ha descobert alguna cosa de la societat?
Sí, que hi ha una obsessió malaltissa per les notes, però no per aprendre. I jo voldria ensenyar el que sé i l’alumne vol que li ensenyi a aprovar. Per exemple, els professors de català acostumen a ensenyar ortografia, sintaxi, morfologia, però això no és escriure bé. Ensenyar escriptura és “avui redactarem una carta, i la redactarem bé”, no pas que no tingui faltes, sinó que estigui ben articulada, ben argumentada. Doncs resulta que, com que això no t’ho preguntaran a la prova de selectivitat, l’alumne no vol que li ensenyis a escriure una carta ben escrita, el que vol és que li ensenyis si l’oració és adversativa. Que jo he escrit tota la vida i he sabut que existien les adversatives perquè vaig haver d’examinar-me de les oposicions, però m’importa un rave, sincerament. Els meus alumnes d’abans agraïen molt més les explicacions fora del temari. Si no, per què el vols, el professor? Els millors professors que he tingut són els que han deixat estar el llibre. En Borja de Riquer ens va ensenyar el Maig Francès fent-nos agafar diaris i revistes de l’època i que nosaltres hi donéssim un sentit, no llegint-ho en un llibre. Si això ja està escrit! O en Joan Solà com a professor de llengua. Ens deia: “Sortiu al carrer i busqueu el relatiu. On has sentit aquesta frase? En un forn de pa vaig sentir una senyora que deia: «Posi’m magdalenes d’aquelles que em va posar l’altre dia»”. Això és una classe de llengua.
Aquest any n’ha fet 65. ¿Alguna conclusió?
[Bufa] Em pensava que aprendria més coses i no he tingut temps. I això em fot. Parlar bé l’anglès, o tocar el violí, que el toco, però molt malament. Conclusió: no ajornis les coses perquè després no tindràs gaire temps.