LITERATURA
Misc28/10/2019

Eduardo Mendoza: “Franco va ser un personatge que tenia la qualitat de ser ridícul”

L'escriptor presenta ‘El negociado del yin y el yang’, ambientada durant la Transició

Jordi Nopca
i Jordi Nopca

BarcelonaEl periodista i oportunista Rufo Batalla continua reconstruint en primera persona el seu periple biogràfic a El negociado del yin y el yang (Seix Barral, 2019), la segona part de les falses memòries d’Eduardo Mendoza, que s’ha inventat un alter ego de la mateixa generació amb un recorregut “paral·lel” al del creador de La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb. “No cal que ningú faci l’esforç de buscar persones que he conegut ni fets que compartim -explica l’escriptor a la Casa del Llibre de la rambla Catalunya-. Els esdeveniments històrics, però, són per força els mateixos”.

Tenint en compte que l’acció d’aquesta novel·la arrenca el 1975, la defunció del dictador Francisco Franco i els anys de Transició motiven uns quants comentaris al llibre. Hi llegim que, “en contra de l’opinió general dels oponents”, Franco “mai no va ser un feixista” i que “mai no va tenir una ideologia precisa ni un projecte d’estat”. La veu narrativa de Rufo Batalla afegeix que el dictador “es va limitar a ser, del principi al final, una eina eficaç al servei de l’Espanya tridentina, petrificada i intolerant, amb els valors de la qual s’identificava a cegues”.

Cargando
No hay anuncios

“Franco va ser un personatge que tenia la qualitat de ser ridícul -diu Mendoza-. Passava desapercebut, no tenia la capacitat oratòria d’altres dictadors. La seva desaparició va deixar tota una generació desvalguda, que s’havia acostumat a viure en la bombolla del règim”. La mort inesperada del pare de Rufo Batalla l’obliga a tornar a Barcelona des de Nova York, i serà allà on “la barreja d’humor, sarcasme i filosofia de Mendoza” -en paraules de l’editora de Seix Barral, Elena Ramírez- es tornaran a activar per fer que el personatge acompanyi el príncep destronat Tadeusz Maria Clementij Tukuulo en l’intent de recuperar el poder a l’inexistent país de Livònia. “Tukuulo forma part d’aquelles cases reials exiliades després de la Revolució Russa que veies pul·lulant a les pàgines de la revista ¡Hola! -recorda-. Aquest príncep és un personatge possible, no és absurd. I dona a Rufo l’element aventurer. Aquest llibre homenatja i parodia les novel·les d’aventures”.

Una trilogia flexible

Mendoza va començar a treballar en El negociado del yin y el yang abans de publicar El rey recibe el setembre de l’any passat. Com va fer en l’ocasió anterior, ja ha escrit les primeres pàgines de la tercera part -que podria no ser l’última: “Les trilogies ara són flexibles”, admet-, però de moment s’ha aturat. “Vull deixar unes setmanes o mesos per desintoxicar-me -diu-. Llavors m’hi posaré a jornada completa. Escric durant tot el dia, encara que vagi fent pauses per descansar o anar a fer un volt”. Si continua escrivint sobre escenaris que ha conegut de primera mà, Londres hi hauria d’aparèixer, en aquest tercer lliurament. “Hi vaig anar per primera vegada per una beca universitària, i no vaig aprendre-hi res, tret de l’anglès -admet-. I també el sentit de les biblioteques i les llibreries. A Anglaterra la literatura és una espècie d’Església, amb llocs de pelegrinatge indispensables com Oxford, Cambridge i la London Library”.

Cargando
No hay anuncios

Tres dels escenaris importants d’ El negociado del yin y el yang són el Japó, Tailàndia i Alemanya. “Quan vaig anar a Tòquio per primera vegada als anys 70 em van dir que per a un occidental el més difícil del Japó era la gastronomia. Eren productes estranys que es menjaven fent servir bastonets. Allò no es podria exportar mai -fa memòria-. A Nova York, ciutat on vaig viure durant anys, recordo també el dia que es va obrir el primer restaurant japonès i la ressenya que deia que, tot i que la ciutat era molt esnob i estava bé poder tastar la cuina nipona, ja n’hi havia prou amb un restaurant”. La cuina japonesa, en canvi, “ha acabat transformant el nostre gust i enfonsant gastronomies com la francesa”. La Barcelona que apareix a la novel·la també és molt diferent de l’actual: “Als anys 70 era una ciutat de pas, on a ningú se li acudia venir-hi com a turista”. Aquests són els detalls que a Mendoza li interessa explicar en aquest cicle de novel·les. “Hi ha fets polítics i socials que semblava que anirien d’una manera i al final els acabem recordant molt diferents de com els vam viure”, diu. Als anys de la Transició, per exemple, hi havia “un ambient de preguerra civil, insegur i incert”. Al final, però, de l’experiència en va sortir “un país europeu més, tan bo i tan dolent com els veïns”.

Fent un salt fins al present català, Mendoza no té un diagnòstic gaire optimista. “No veig cap on ens pot conduir el que està passant -diu, un pèl compungit-. Com diuen els que parlen del Brexit, estem en una no win situation ”. Mendoza, que poc després de l’octubre del 2017 va publicar l’opuscle ¿Qué está pasando en Cataluña? , pensa que “els perjudicis” de les protestes de les últimes setmanes “duraran temps, i seran presents tant a nivell econòmic com social i d’imatge”. I el novel·lista afegeix, abans de tornar-se a replegar en el seu món de ficció: “No sé si la situació es pot resoldre, però caldria abordar-la. No sé si hi ha una única solució, però de solucions n’hi ha”.

Cargando
No hay anuncios

Una novel·la d’aventures i humor

Amb la publicació d’ El rey recibe (Seix Barral, 2018), Eduardo Mendoza va obrir un cicle de novel·les protagonitzades per un alter ego seu, Rufo Batalla. El lector l’acompanyava des del 1968 fins a mitjans de la dècada dels 70: tres dels escenaris destacats del llibre eren Barcelona, Formentor i Nova York. Un dels personatges més curiosos del llibre era Tukuulo, el príncep europeu que reclama recuperar el tron de Livònia, el país del qual ha estat foragitat. El negociado del yin y el yang continua amb les peripècies de Rufo i Tukuulo, ara a la Barcelona de la Transició, però també al Japó i Tailàndia. Els fets històrics queden en un segon pla, rere la disbauxa humorística de Mendoza.