Ernest Maragall: “Parlar de la meva edat és una manera de no parlar de l’experiència”

BarcelonaA Ernest Maragall (Barcelona, 1943) se li nota que no li agrada gens la temperatura que està agafant la campanya. Ell vol parlar de la ciutat. Quan acabem diu, sorneguer: “Tot això que hem parlat després ho mutilaràs per al paper, oi?”

Estem ja a l’equador de la campanya. Quin balanç en fa?

Hem parlat de temes de ciutat, però sobretot han fet més soroll els debats, els atacs creuats, els retrets....

Retrets i atacs que en les últimes hores li arriben sobretot de JxCat.

Jo aquesta setmana intentaré parlar de Barcelona. Tinc massa coses per explicar i massa ganes d’explicar-les. I massa ganes potser també d’arribar a diumenge i començar a governar. Aquesta és l’aspiració.

¿L’ha sorprès la bel·ligerància d’El sa Artadi cap a la seva persona?

Jo crec que es correspon amb l’expectativa que tenen i que exclou la seva opció. La disjuntiva és entre el projecte esgotat de Colau en Comú, perquè és molt personal, i el projecte d’Esquerra Republicana Maragall perquè Barcelona torni a recuperar la suma intel·ligent de societat i institució, ciutat i Ajuntament.

¿Li molesta especialment que li treguin la qüestió de l’edat?

Em molesta tant que em fa somriure. Parlar de l’edat és una manera de no parlar de l’experiència. Perquè l’experiència és un actiu evident que altres no poden lluir. Jo no llueixo gaire res, però l’experiència la tinc i la trajectòria també. I tothom pot valorar-la.

Ho comentava perquè en aquesta campanya l’hem vist jugant a futbol, a ping-pong....

Això forma part de la naturalitat. Hi ha dues campanyes: la dels debats i els retrets, i després la campanya viva i natural, en què et trobes, depèn d’on siguis, amb una taula de ping-pong al carrer, amb uns nanos que juguen a pilota...

Uns nanos que no sabien que estaven participant en un acte polític.

Els organitzadors [Associació Darna] sabien perfectament que estaven participant en un acte organitzat per ERC perquè no era la primera vegada que ho feien. ERC té una implicació i una responsabilitat en la definició d’una nova manera d’entendre l’acollida.

¿Se sent favorit després que ERC guanyés les eleccions generals?

Tothom sap que cada elecció té una lògica pròpia, però em sembla que l’actitud d’ERC ha quedat més que acreditada i validada. Ara parlem d’una altra cosa, que és la ciutat de Barcelona. Té un altre govern sortint. Els socialistes són molt lluny de poder aspirar al mateix tipus de resultats. En canvi ERC manté tant en un cas com en l’altre l’opció de guanyar i de ser primera força.

Les enquestes, però, dibuixen un frec a frec amb Ada Colau.

Aquesta és l’opció. Si tot l’espai independentista vol que hi hagi per primer cop a la història un alcalde republicà independentista, que votin ERC, que votin Ernest Maragall. I això no va contra ningú.

Els ciutadans tenen un cert dret a saber quina és la política de pactes posterior. Ho dic perquè vostè no ha descartat un pacte amb Colau després de les eleccions.

Tal com va la campanya, cada cop estem més en condicions de -en primer terme- voler guanyar, quedar primers. I a partir d’aquí no descarto l’opció de governar en solitari, perquè em sembla que té sentit. Hi ha una diferència substancial. La majoria de la senyora Colau s’ha posat en una situació molt ancorada, amb una ideologia excloent. En canvi nosaltres tenim una capacitat d’inclusió i acord molt superior.

No descarta governar en solitari però tampoc pactar amb els comuns o amb JxCat, però són dos socis incompatibles entre si.

Aquestes incompatibilitats tenen un component retòric i d’orientació electoral. Jo el que vull és que Barcelona sigui governada amb l’esperit de l’1 d’Octubre i del 3 d’Octubre. I amb JxCat i la CUP estem obligats a definir un compromís d’unitat d’acció i estratègica.

I amb els comuns?

La senyora Colau expressa la seva solidaritat amb els presos. Però ara està expressant encara més la seva simpatia cap al partit que els manté empresonats.

El partit socialista?

Quan avui expressa la seva voluntat d’entendre’s amb el senyor Collboni tornem a estar en un escenari d’ambigüitat que des del nostre punt de vista és inacceptable.

¿Vol que es comprometi a pactar només amb vostè?

No els demano que es tornin independentistes, però sí que exerceixin de demòcrates i de catalanistes progressistes. Ara: això vol dir que no poden acariciar-se amb els del bàndol de la repressió i el 155.

Parlem d’habitatge. Per què no es va construir un gran parc d’habitatge públic quan vostè era a l’Ajuntament amb el seu germà?

Estàvem en una altra època, encara sota el paradigma de la propietat. Des d’aleshores Barcelona ha canviat i s’ha fet ciutat global. Moltes de les decisions que avui produeixen l’evolució disparada dels preus a Barcelona depenen de decisions preses des de molt lluny.

Estem parlant dels fons d’inversió.

Fons d’inversió i financers, immobiliaris, el fenomen del turisme -que ha alterat també el mercat de l’habitatge-, el fenomen dels pisos turístics... I per això és urgent reaccionar i cal saludar la bona notícia que el govern de Catalunya, a través de la consellera Capella, estigui decidit a regular el preu dels lloguers.

Artadi va dir que no era partidària de regular els preus.

És una diferència amb ells, una diferència substancial.

Realment es poden regular?

Naturalment. És el que estem a punt de posar sobre la taula. Veurem quina decisió pren cadascú al Parlament, i després quan siguem a l’Ajuntament.

Ha dit que cal governar el sector del turisme. Com es fa, això?

Hem de recuperar la iniciativa i el control democràtic. I demanar al turisme la contribució que ens permeti compensar els costos que genera. Establirem un recàrrec sobre l’impost turístic de Catalunya que sigui per a la ciutat i que permeti dedicar els nous ingressos, que han de ser molt superiors als actuals, a manteniment, seguretat, neteja i a garantir un bon ús de l’espai públic.

I no tant a promoció turística?

Jo diria molt més a promoció cultural. ¿Sap de què es queixen, per exemple, els directors de museus, amb tota la raó? Que no tenim una senyalització adequada a la ciutat que condueixi el turisme cap als museus. Això és elemental, és senzill, i no és gaire car.

En l’àmbit de la seguretat els candidats han entrat en una subhasta a veure qui promet més agents de la Guàrdia Urbana.

Tenim un criteri clar i una estimació certa. El turisme representa una població afegida de quasi 100.000 habitants més a la ciutat cada dia. I a més impliquen nous usos d’oci nocturn. I llavors és evident, primer, que en calen més -en concret 500-. I també falten uns 500 mossos.

Això també ho demana l’alcaldessa Colau, que ha acusat el conseller Buch de boicotejar Barcelona.

Acusar, reclamar, protestar, tot això Colau ho fa molt bé. Però al mateix temps posa en evidència que no és capaç d’obtenir resultats.

En el cas dels furts hi ha un problema amb la lentitud de la justícia.

Hi ha casos que triguen mesos a tenir sentència. Estem fabricant impunitat. Necessitem una justícia de proximitat com tenen en altres països, sobretot els anglosaxons.

Hi ha un candidat, el senyor Valls, que ha promès que acabarà amb el top manta en tres mesos.

No ho farà, especialment si l’única mesura és l’expulsió o la detenció. Cal modificar la llei d’estrangeria perquè molts d’aquests ciutadans tenen oficis, capacitats i experiència. És absurd que no hi hagi un mecanisme perquè, mentre tramiten els papers, puguin treballar.

Com es mou vostè per la ciutat?

De totes les maneres. Amb autobús molt sovint. En cotxe privat a vegades. I a peu també, una mica menys del que hauria.

Com posem límits al cotxe?

Bona part del problema s’origina en el fet que 400.000 vehicles entren cada dia a la ciutat. I tornen a sortir. Per tant calen nous transports públics, nous autobusos, serveis interurbans que estan molt mal dissenyats. I també noves tecnologies de transport col·lectiu. Però l’Ajuntament actual no ha deixat que hi haguessin cotxes compartits.

¿L’objectiu és millorar també la qualitat de l’aire de Barcelona?

Sí, i hem de parlar de moltes més coses, per exemple els edificis. Parlar de transició energètica vol dir energia solar als sostres i vol dir carregadors de bateria als pàrquings. Nosaltres estimem que és possible instal·lar carregadors per a més de 100.000 places d’aparcament.

¿Es faria un pla Renove d’edificis?

Una mica sí, que inclou la rehabilitació amb tancaments, finestres, aïllament i generació d’energia. Hem de passar de consumidors a generadors, anar adquirint sobirania energètica que ens faci menys dependents de les importacions i dels grans operadors, que avui tenen una mena de monopoli legalitzat.

Què és un alcalde de nit com el que ha proposat?

Respon a una lògica del que vol dir una ciutat global. És que la nit ja no és simplement una interrupció. La nit està viva, i demana una figura de responsabilitat clara des de l’administració que s’ocupi de la coordinació de tot el que significa aquesta vida nocturna.

Què serà el primer que farà si guanya la nit del 26 de maig?

Crec que me n’aniré a la Trinitat Vella perquè hi tinc amics, hi tinc gent que sé com treballen i com pateixen. No n’hem parlat prou, avui, de la greu situació de desigualtat que tenim en aquesta ciutat.

“Espero que Pedro Sánchez aprengui la lliçó del cas Iceta”

Què li sembla el veto d’ERC a Miquel Iceta com a senador?

Sánchez s’està acostumant a prendre decisions per sobre de les cambres representatives. Ho ha intentat al Parlament i, naturalment, ni que sigui per dignitat pròpia i respecte a nosaltres mateixos no ens hem deixat.

¿Per tant no ha sigut tant contra Iceta com contra Sánchez?

El senyor Sánchez confon el diàleg amb el càrrec. Pren decisions sobre càrrecs sense fer cap gest sobre el diàleg. I la qüestió de la relació entre Catalunya i l’Estat només s’arregla amb diàleg. De manera que hi ha una primera confusió, no sé si deliberada, que intenta amagar la manca de diàleg a base de gestos. Com si el fet que un català presidís el Senat fos en si mateix alguna mena de diàleg. És obvi que no ho és. Diàleg és llibertat per als presos, retorn dels exiliats, dret d’autodeterminació. Està claríssim i tothom ho sap.

¿Això vol dir que quan es presenti un altre candidat a senador al Parlament se li exigirà el mateix que al senyor Iceta?

Aquesta és una decisió particular per les formes i aquesta actitud prepotent i menystenidora del president Sánchez. Em sembla que era absolutament no només legítim sinó obligatori actuar d’aquesta manera. Espero que aprengui la lliçó. És cert que després d’això ara he començat a sentir alguna veu, fins i tot del mateix Pedro Sánchez, dient “habrá solución, dialogo ”. Ens dona la raó. Quan ens plantem, aleshores reacciona. S’intenta fer veure que estem en un joc tradicional de majories i minories i no podem oblidar que portem un any i mig amb presos i exiliats. El mateix govern que impedeix a Oriol Junqueras participar en un debat ens ordena qui hem de nomenar president del Senat. Una mica de respecte, sisplau!

En tot cas, ¿aquest episodi ha de marcar o marcarà les relacions amb el PSOE a partir d’ara? O són coses diferents?

Depèn d’ells.

Hi haurà un debat d’investidura en algun moment.

Nosaltres hem de ser clars sobre què vol dir respecte, dignitat i drets. De manera que aquest és un terreny que queda perfectament delimitat. A qui toca moure peça ja des d’abans és a l’estat espanyol, és qui ha de dir què vol dir quan diu diàleg. Estarem atents. Però nosaltres no hem canviat de criteri respecte a la urgència d’encetar un diàleg genuí i en profunditat. L’Oriol Junqueras ens ho recorda cada dia que pot.