Francisco Javier Sádaba Garay (Portugalete, Biscaia, 1940) és catedràtic emèrit d’ètica, doctor en filosofia i lletres i llicenciat en teologia per la Universitat Gregoriana de Roma. Ha estat professor a Alemanya i al Regne Unit i membre de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB. Sádaba és un filòsof clar, que parla sense por del que diran i que dispensa un tracte agradable i agut. Li agraden els acudits com a artefacte expressiu de la intel·ligència humana i com a defensa dels desastres contemporanis, i després d’una pila d’anys com a professor a Madrid manté intactes les idees sobre autodeterminació o el model d’Estat. Passa aquests dies a Las Rozas, a casa d’uns amics que l’han acollit, i troba a faltar els seus llibres. Recomana llegir els clàssics que parlen de la vida quotidiana, com els estoics o els epicuris, i diu que es treu del cap el pensament que emmalaltirà tot recordant un consell grec: “No avancis els mals, perquè si arriben patiràs dues vegades: quan estaves bé i ara que t’has posat malalt”. No ha fet testament vital, però diu que s’ha pronunciat tantes vegades a favor de l’eutanàsia que espera caure en mans d’un metge prou caritatiu perquè li faci cas.
Javier Sádaba: “Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l’alegria de la vida”
El filòsof passa aquests dies a Las Rozas, a casa d’uns amics que l’han acollit, i troba a faltar els seus llibres
¿Com porten la lluita contra el virus els de Bilbao?
[Riu.] Els de Bilbao portem bé el coronavirus perquè com tothom sap ho portem bé tot, i malgrat les dificultats al final el guanyarem.
¿Com ha canviat la seva vida aquests dies?
Molt. M’agrada estar sol, però la llibertat és poder fer el que vols encara que no ho facis, i ara estem obligats a estar sols. Per tant, noto que se me’n ressenteix la llibertat, i també m’afecta l’ambient general. He perdut la gana i se m’encongeix l’ànima. Sento una barreja d’emocions. Angoixa, pena i ràbia per com de rucs som els éssers humans. Tinc ganes de dir moltes coses i, alhora, no tinc ganes de dir res.
Ha sortit a aplaudir?
No. Mira, aplaudir els sanitaris em sembla molt bé perquè ho donen tot, però si sortís a aplaudir podria semblar que dono per bona la situació, i no puc aplaudir una gestió de la classe política que no aprovo. Diuen que el virus els va agafar per sorpresa. Sí, però una cosa és el virus i una altra és com tenim els pressupostos de la sanitat pública, i això és anterior al virus. La salut és el primer dels drets fonamentals. Camus deia que el primer és curar. Primer és l’immediat, donar menjar a la gent. Hi ha molta despesa supèrflua a la política que, si eliminéssim, podríem arribar a tothom que té necessitats bàsiques.
Fixi’s, l’altre dia el poeta Enric Casasses va escriure: “Des que estem tancats a casa s’ha aguditzat la sensació d’estar a la intempèrie”.
Que bona la frase. M’apunto el poeta. Estem a la intempèrie, sí, sobretot psicològicament. Quedarem molt tocats. El confinament no deixa de ser una presó. És contracultural, perquè nosaltres som éssers socials.
¿Quin espai ocuparà l’experiència del coronavirus en la seva ja llarga vida?
Soc a la vellesa i tot això m’ha agafat com una cosa novíssima. I al mateix temps soc sensible al que li està passant a la gent de la meva edat: el vell està poc valorat perquè no és productiu. Aquesta idea de buscar l’èxit més que no pas la glòria és pròpia de la societat ultracapitalista en què vivim. M’agradaria viure amb una concepció més oriental de la vida, en què el vell és qui contempla la vida de lluny i t’avisa de la proximitat de la mort. El vell ha acumulat saviesa, i té sentit honorar els vells.
¿Quan vostè era un nen es respectava més la gent gran?
Sí, i no s’exaltava la joventut com ara. Ei, m’encantaria tornar a ser jove, eh? Però aquesta desvalorització del vell, que el tenim per explicar les batalletes d’ abuelo cebolleta, no era el que jo vaig viure. Als anys 40 veies una certa veneració pels avis, segurament fruit de la influència judeocristiana. Ara els tenim aïllats en residències, amb una cura afectiva pobra. I ara, a sobre, hem vist que s’han acabat morint.
¿És ètic preguntar-se si hi ha vides amb més valor que d’altres? L’hi dic per allò d’un malalt gran, un de jove i un sol respirador.
Els dilemes ètics acostumen a ser molt teòrics i no tenen en compte que cada decisió té un risc. Per contestar, començaré dient que hi ha una igualtat bàsica de tot els éssers humans: ningú està per sobre de ningú. Tothom val el mateix i mereix igualtat de tracte. Però hi ha situacions en què cal ser més pragmàtic, per exemple, si l’un està molt pitjor que l’altre. Al final, hauràs d’aplicar un criteri racional, fins i tot utilitarista, i la racionalitat no sempre funciona en contra de l’ètica.
¿Veu retrocessos en drets? ¿Té por que algun acabi sent irreversible?
La reducció de drets ja s’havia anat fent de mica en mica els últims temps, per la hipertròfia de l’Estat, en què la gent no és servida sinó que serveix. I la tecnologia ha retallat d’una manera espectacular la nostra intimitat. És veritat que ha fet més còmoda la nostra vida, però a base d’intromissions en els nostres gustos i interessos. Controlen les nostres emocions fins a deixar-les en mans de qui té diners. Això és molt perillós, ens acosta a la societat d’Orwell.
¿Què li sembla la imatge de l’exèrcit espanyol pels carrers de Pamplona amb l’himne nacional a tot drap?
Compte amb la militarització. Això que l’exèrcit es passegi pels carrers d’Euskadi em sembla un mal símptoma. L’exèrcit costa molts diners i no sé per què el tenim. Podríem donar menjar a molta gent. És veritat que qualsevol societat ha de poder defensar-se, encara que sovint es faci servir l’exèrcit per defensar la societat d’ella mateixa. Però que s’aprofiti el virus per donar protagonisme a l’exèrcit em sembla un mal presagi del que pot passar. Que ens acostumem al fet que ens manin, a obeir, a callar, a no demanar i a no exigir és un mal que pot ser un perill real el dia que puguem tornar a sortir al carrer.
¿Hi ha algú que hi estigui guanyant, amb aquesta crisi?
Encara que l’Estat, tal com funciona, és cosí germà del capitalisme, el que està guanyant és el capitalisme. Fins i tot s’està complint una de les profecies de Marx, que acabarem tots depenent d’una sola empresa. Mira com Google i Amazon ens dominen planetàriament. Idealment la democràcia és la sobirania de la gent, governada pels representats que ha escollit. És el poble el que mana i el que domina el diner. Aquí passa tot el contrari: ens dominen grans trusts que fan que el capitalisme entri a tots els cossos socials com una metàstasi i que acaben col·locant els polítics a llocs de poder. Lògicament, l’Estat acaba depenent d’aquests poders.
¿Creu que el govern d’esquerres, a Espanya, s’està enfrontant als poders econòmics?
[Somriu.] En primer lloc, acostumo a anar molt amb compte al parlar de dretes i esquerres. Jo crec que a Espanya, com a altres llocs, el que hi ha és dreta. Extrema dreta, dreta i centredreta. Jo, a l’esquerra, no hi veig res.
I Unides Podem?
Mira, el 15-M jo vaig sortir a manifestar-me. I dèiem tres coses, inclosos els que ara són al govern: “ PSOE, PP, la misma mierda es ”, “No ens representen” i “En diuen democràcia i no ho és”. I diuen que la monarquia no està tan malament i que a la Constitució se li pot treure el suc. A mi, de tot això, em costa molt dir-ne esquerres. Per a mi, la gent d’esquerres parlaria de què cal fer amb els bancs, de com gestionar una cosa que en diem Espanya, i jo, d’això, no en veig res. A mi un govern en què hi ha el marit i la muller em sona a nord-coreà.
Parlem d’avenços. Com que l’experiència està sent universal, ¿serem capaços d’adquirir una consciència d’un nosaltres planetari?
Aquesta pregunta és nuclear. Si l’adquiríssim estaríem fent un pas de gegant, sobretot per a gent com jo, que volem la supressió o limitació dels estats nació i arribar a una república universal, que diria Kant. Això ha d’arribar. I per a això cal tornar a la comunitat, al respecte dels costums. Algunes coses ja estan passant i van per aquí: les xarxes d’ajuda als barris, l’ajuda als immigrants, la constatació que el que passa aquí passa a altres llocs... Això seria el positiu d’aquesta pesta, que hauríem après. Qüestió que subratllo: aprenguem. El filòsof no ha de predicar, però ha de recordar que la salut és el principal, que cal ajudar la investigació, que ens hem de constituir en ajuda mútua.
O sigui, que hem redescobert la nostra fragilitat i interdependència.
Sens dubte. La societat està panxa enlaire per la desigualtat i després cadascun de nosaltres som contingents, som finits, com deien els escolàstics. Ara estàvem parlant d’arribar a la superintel·ligència, sí, però amb peus de fang. Cal que siguem més humils, per dir-ho amb una expressió cristiana. Sentir-nos més vulnerables ens fa sentir més comprensius i més compassius amb els altres.
Sí, perquè la pandèmia ha arribat just quan teòrics com Harari posaven lletra al somni de Sillicon Valley: la immortalitat.
Harari no és un dels meus autors preferits, però ens va fer notar que s’estaven invertint molts diners en la immortalitat, en jugar a ser déus. Però això només valdria per a uns pocs, o sigui que faria que la societat no només fos disfuncional sinó immoral, perquè mentre uns obtindrien la immortalitat n’hi ha que encara no tenen ni vida humana.
Vostè, que va escriure La vida buena, ¿té la impressió que el virus ens ha robat l’alegria de viure?
Sí, i ja érem una societat amb cada vegada menys humor, i l’humor és fonamental. És un parent pròxim de la intel·ligència i una facultat que ens ha posat l’evolució perquè poguéssim seguir vivint. Ja vivíem en una societat en què el desig de guanyar l’altre ens havia robat l’humor, les ganes de viure, la tranquil·litat, la parsimònia. Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l’alegria de la vida. Ara estem malament, també, perquè ja estàvem malament.
Si a part d’un comitè d’experts científics creessin un comitè de filòsofs, què hi proposaria?
[Riu.] Ui, em refio poc de mi mateix. M’estimo molt la filosofia, però ha d’estar tocant de peus a terra i ha de conèixer la ciència. Si no, acaba sent figuració verbal. José Luis López Aranguren, amic i mestre meu, hauria pogut dir algunes coses, no gaires, però molt importants: recordar què som i recordar que l’ètica no només es dedica als deures i a la bondat, sinó que pot donar consells de bona vida per fer-la equilibrada. Jo donaria tres consells. Primer, ser al món, sobretot la gent que jove que viu lligada a un ordinador. Segon, saber què passa. I tercer, estar amb els altres, perquè no som Robinson Crusoe.
I dels vius, no me’n diu cap?
Sincerament, crec que els que hem vingut al darrere no estem a l’alçada de la generació anterior. Saps per què? Perquè avui en dia cada filòsof depèn de la seva tribu. Costa molt trobar un filòsof independent. Estem pendents de l’eslògan del diari o de l’editorial en què publiquem. Potser podríem dir-li a Chomsky que vingués, però ja és molt gran.
