Misc15/08/2020

Joana Moll: “El que faig no pot estar tancat en una galeria encara que em donin tot l’or del món”

Artista, activista i investigadora

Txell Bonet
i Txell Bonet

PeriodistaMostrar la feina de la Joana Moll em sembla necessari. Els seus projectes tenen tres vessants: són fruit d’una recerca exhaustiva, fan denúncia i prenen forma d’obra, on ens dona la informació amb una mirada plena d’ironia. Si entreu a la seva pàgina web veureu tot un llistat cronològic. Cada peça, amb la seva explicació prèvia, sembla gairebé una excusa burleta per fer-nos reflexionar sobre tota una extensa investigació: “És un resultat formal que comunica conceptes complexos i molt abstractes. Els simplifica, que no vol dir fer-los més simples”.

Molts dels seus treballs són sobre internet, un ens molt popular però del qual sabem ben poc de com funciona. Tan present a les nostres vides i a les nostres butxaques. Ens han fet creure que tot està en un núvol, al núvol. Quin núvol? Internet és material i, com s’explica molt bé al film 10.000 km de Marqués-Marcet inspirat en Aleix Plademunt, les webs, els xats i totes les dades són físicament en algun servidor d’algun lloc del món. “Internet és la infraestructura més gran que hem construït mai en la història de la humanitat, però és molt invisible. Abans havies de fer un esforç per connectar-te, ¿recordes el soroll? Ara has de fer l’esforç de desconnectar-te. Té el do de la ubiqüitat, és a tot arreu, ¿i no existeix? El fem servir tant que trobo un crim que l’equació entre impacte mediambiental i dades no estigui en l’imaginari social. La meva obra CO2GLE revela que les cerques a Google generen moltes emissions de CO 2 ”.

Cargando
No hay anuncios

Una altra mentida és que les fotos digitals que es fan a dojo -i que mai més es miraran- són gratuïtes. “Segons un article, el CEO de Xerox diu que el 70% de les dades que recol·lectem no es fan servir per a res. Però totes les infraestructures per sustentar aquestes escombraries s’han de crear i mantenir, i això gasta molta energia”.

La Joana també crea a partir d’imatges de càmeres de videovigilància: “Com la plataforma de ciutadans d’Arizona que vigilaven la frontera de forma gratuïta. Volia parlar de la militarització de la societat civil. El govern de Texas els cedia aquest rol de seguretat nacional. Era molt absurd, perquè la majoria de fotos que vaig capturar mostraven els mateixos vigilants posant les càmeres, fetes per vigilar terceres persones. Però aquesta tecnologia acabava vigilant els vigilants, i donant molta més informació sobre ells que sobre la gent que volien vigilar. El control sempre m’han interessat. Em ve de quan vaig viure a Israel, una estructura de vigilància i control constant que ja comença a l’aeroport de Barcelona abans de pujar a l’avió, on agents del Mossad t’interroguen. És una performance de poder per demostrar que no tothom és benvingut. El poder també és una cosa molt abstracta i molt brutal alhora. Són estructures que no entens gaire bé com funcionen, fins que et toca el rebre, i jo vull identificar-les”.

Cargando
No hay anuncios

Abans de fer un màster en arts digitals, la Joana estudiava disseny industrial. Coneix bé l’estructura arquitectònica del panòptic, “en què sabies que t’estaven vigilant i ho integraves en el teu comportament”. “Ara els dispositius de vigilància s’han fet més petits i són més a prop del nostre cos, però cada vegada controlem menys el que estan recol·lectant, i no tenim idea del que fan amb totes les nostres dades. Ara estic fent una comparació entre la quantitat de microprocessadors creats, el primer l’any 1971, i la quantitat d’espècies que s’estan extingint des de llavors. Al ser tan minúsculs, han permès que les màquines estiguin a tot arreu. Cada vegada ens relacionem més amb elles, i com que també necessiten recursos naturals per existir, cada cop ens carreguem més els ecosistemes”.

Per a més inri, tota l’obra de la Joana també és a internet! “El que faig és molt polític. És activisme. No pot estar tancat en una galeria encara que em donin tot l’or del món”.