Soledad Murillo: “Hi ha nois que diuen: «Jo no sabia que l’estava forçant perquè no em va dir ‘no’»”

BarcelonaAprofitant el seu pas per Barcelona per participar en el cicle Evolucionant en igualtat, organitzat pel Palau Macaya de La Caixa i l’Associació Salut i Família, conversem amb Soledad Murillo un dia abans que es conegui la sentència del Suprem sobre la Manada. I el seu diagnòstic és clar: cal educació sexual real a les escoles per parlar de plaer i de consentiment i evitar més casos com el de la Manada.

El feminisme s’ha fet un lloc en l’agenda política i en la societat.

Estic encantada que el feminisme tingui relleu generacional. El Me Too ha tret del silenci l’abús sexual i les violacions però m’hauria agradat també que els homes es preguntessin quantes vegades han pogut participar, sense pretendre-ho, en acudits masclistes o quants cops han entrat a la xarxa a buscar imatges que eren actes de poder respecte a la sexualitat de les dones. Un dels elements més comuns de les dones és tenir por. “Ens volem lliures, no valentes”, deien les pancartes del 8-M. I jo preguntaria als lectors masculins: “¿Us imagineu viure amb por i, sobretot, amb la responsabilitat de saber que si passa alguna cosa ets tu qui ha de donar explicacions i no l’agressor?” Anar a prendre una copa sola o viatjar sola són actes excepcionals i ho són perquè no està injustificada la precaució. Però en tot cas l’enfocament no ha de ser cap a ella -on era i per què- sinó cap a ell: per què no s’ha sentit envilit quan ha tingut una conducta així?

I com es pot canviar? ¿Cal més educació sexual a les escoles?

Ens hem de preguntar com s’educa la sexualitat a les nostres escoles. Es parla de malalties de transmissió sexual, d’anticonceptius i de l’aparell reproductiu, però on es parla del plaer i del consentiment? Parlar-ne significa que jo no faré servir el cos de ningú per obtenir plaer perquè el plaer és mutu i el consentiment és un aprenentatge de matisos. Jo soc professora a la universitat i he tingut nois que diuen: “Jo no sabia que l’estava forçant perquè només estava plorant però no em va dir en cap moment que no ”. Llavors, on s’està treballant l’educació sexual i afectiva? Perquè jo no ho percebo.

La pornografia és el patró sexual en què s’emmirallen els joves, que hi accedeixen cada cop més aviat, i la dona hi és un simple objecte sexual.

Un estudi de l’Institut de la Dona diu que més del 35% de les noies d’entre 16 i 25 anys tenen relacions sexuals sense ganes. I aquest “sense ganes” em va cridar l’atenció perquè sí que percebo a les classes la necessitat de les noies que ell estigui bé: “Quedo quan ell vulgui, com ell vulgui, m’adapto a ell”. Són conductes subtils i la violència és l’última baula, la perceptible. I hauríem de parlar més d’això. No en termes de retret cap als nois, perquè així no anem enlloc, sinó perquè s’adonessin d’aquests rols, i que el gènere pot condicionar tant la teva conducta que et desfigura com a persona. Jo els dic als nois que és molt interessant i que té grans avantatges que ningú esperi d’ells una conducta masculina. Ni ell ni ella necessiten estar en el paper que se’ls assigna. Però no els hi retrec a ells. És l’entorn que ens retorna una imatge molt potent: són homes els que parlen d’economia, que parlen de política, que són als consells de direcció...

Ja hem superat la xifra de 1.000 víctimes de la violència masclista. Què més es pot fer per acabar amb aquesta plaga? ¿Reformar la llei de violència de gènere?

No, així com no s’ha de reformar la llei tributària perquè hi hagi malversadors. Insisteixo: l’antídot contra la violència masclista és la igualtat de tracte. ¿I on treballem la igualtat a les escoles? Qui llegeixi aquesta entrevista que pensi on li han parlat d’això. L’antídot és igualtat i denunciar qualsevol discriminació.

L’ascens de la ultradreta també le gitima actituds masclistes.

Ens hem de preguntar quin cost té la dretanització de la població i quin cost tenir governs conservadors.

I quin cost té?

El retrocés de drets. Ara has de tornar a explicar que és violència de gènere. Has de tornar a explicar que no és violència intrafamiliar. Hem tingut un parèntesi en què aquests temes no estaven a l’agenda, i quan no hi ha discurs sempre n’apareix un altre que és enterrar la igualtat. I ara que el discurs s’ha revitalitzat apareix una reacció.

Han ampliat el permís de paternitat però el de maternitat continua inamovible des de fa anys.

Havíem de triar, governar és sempre escollir. Augmentar els dos permisos és molt complicat i vam preferir augmentar el de paternitat per canviar la mentalitat del mercat de treball.

Però ser mare es continua percebent com un problema.

Es continua percebent que tens un compromís inferior com a treballadora perquè la teva agenda s’ha multiplicat per dos, quan la polivalència està valorada en el mercat de treball. La maternitat no pot ser un dèficit. I la maternitat també és un assumpte públic.

I una font de contradiccions.

Ho volem tot i això és meravellós. Fa anys no es podia dir que la maternitat era decebedora, no tant per l’exercici de la maternitat en si sinó per les expectatives que dipositen en tu com a mare. Com a mare no et pots cansar, has d’estar sempre disposada, sempre somrient... No, com a mare et pots enfadar, pots dir ara no, et pots decebre... I l’ampliació del permís de paternitat suposarà un equilibri perquè pares i mares podran exercir la corresponsabilitat des del primer dia.