"El futbol és un gran lloc per canviar la percepció sobre què és ser un esportista LGTBI"

BarcelonaEn el món del futbol hi ha molts tabús i prejudicis. Hi ha racisme. Hi ha homofòbia. Hi ha masclisme. Però encara que hi hagi tantes barreres, hi ha qui decideix fer un cop de puny a la taula per deixar-se veure. Thomas Beattie és un jugador de futbol anglès que, després de retirar-se, va decidir que volia explicar per què durant la seva vida professional no havia pogut ser ell mateix. Per totes aquestes barreres, no havia estat capaç d'explicar que és homosexual. Una condició que no té res a veure amb el futbol però que, en cas d'haver-la feta pública abans, li hauria tancat moltes portes.

Quan vas decidir que ho faries públic?

Va ser cap al gener o febrer. Vaig començar dient-ho a la meva família i als amics més propers. Després, cap al març, el meu entrenador em va convèncer de transmetre-ho a un públic més majoritari per revelar algunes de les dificultats per als esportistes que formen part de la comunitat LGBT. Era una decisió personal, al principi, era complicat viatjar a llocs i no poder ser jo mateix. Sentia molta pressió per ser aquesta persona per a molta gent i he tingut molta sort de poder construir una vida en què no he de donar explicacions a ningú. Em sentia obligat a explicar la meva història i alliberar-me a mi mateix. També volia ajudar al canvi i aportar més visibilitat a la comunitat.

Només 4 jugadors en tota la història ho han fet públic. ¿Creus que falta més visibilitat per trencar amb els tabús?

La visibilitat és clau. Com a individus, tenim por del que no coneixem, molts cops per un tema educacional. L’objectiu és ser una persona diferent dins de la comunitat LGBT i demostrar que hi ha diferents tipus de personalitats, de la mateixa manera que al carrer. Volia afegir més visibilitat i normalitzar el meu cas. Com més veiem les coses, més ens hi acostumem.

A l'esport d'elit és molt difícil trobar-hi persones que expliquin la seva homosexualitat.

No veiem prou exemples en l’esport i no tenim referents en qui fixar-nos. Quan jo jugava de petit no tenia cap referent que fos com jo i pogués connectar amb ell. Crec que això facilita ser més comprensiu, però jo no vaig tenir ningú que fes això per mi. Un altre exemple de visibilitat és positiu perquè la gent connecti i se senti identificada.

Com han estat aquests anys en què no has pogut ser tu mateix?

Va ser complicat, a vegades. Vius en una espècie de dos mons separats i és molt difícil a nivell emocional i mental. Crec que com més feliços som, més productius som en qualsevol cosa que fem. No poder acceptar completament qui soc en realitat davant de companys d’equip, entrenadors i amics va ser complicat. Estic molt content perquè aquests dos mons ara s’han combinat i he tingut molt de suport, ha sigut aclaparador.

Haver de separar i crear una distinció ha de ser molt complicat.

La por és saber que aquests dos mons existeixen i el desconeixement que suposa no tenir precedents que hagin passat pel mateix. No tens un camí del que has de fer i els passos a seguir, no pots veure a qui li ha sortit bé, qui ha tingut bona o mala recepció, no saps si podràs aconseguir-ho. Jo no vaig tenir res d’això. He tingut molta sort i estic orgullós d’haver-ho fet i que sortís tan bé.

Com van reaccionar els teus companys d’equip?

Molt bé. Dir-ho m'ha ajudat a acostar-me als meus companys, perquè la gent respecta la sinceritat i la vulnerabilitat. Com a esportista, és habitual estar envoltat de diferents etnicitats, religions i cultures. Els esportistes accepten bé la diferència. Tots els meus companys han estat molt bé, m’han donat el seu suport i no esperava que fos d’una altra manera. Les persones que em coneixen de l’esport em respecten per com soc. La meva por era per com seria fora del futbol, a la societat en si.

¿Creus que és possible que un jugador en actiu faci públic que és homosexual?

Crec que serà molt complicat. Des de la meva experiència, molta gent dins i fora del món de l’esport ho acceptarà, però la dificultat serà la pressió. És una cosa mítica i mística: gairebé ataquem qualsevol persona que potser ho és, i l’atenció dels mitjans ho fa molt difícil. Jo vaig tenir molta atenció i pressió dels mitjans tot i que ja estic fora del futbol. Per a qualsevol jugador que estigui jugant en una de les grans lligues serà una gran pressió mental, però al mateix temps crec que tindrà una gran recepció, amb molt de suport, i que suposarà coses molt positives, a banda que personalment podran ser ells mateixos. Sempre hi haurà gent que dirà coses dolentes, però és natural i esperem que anirà a menys amb el pas del temps.

Vas passar d'una situació en què ningú no ho sabia a haver-ne de parlar cada dia molts cops als mitjans de comunicació. Va ser complicat?

Va ser estrany perquè no és l’única cosa que faig servir per identificar-me. Sento que soc moltes coses i la meva orientació sexual és una d’elles. Quan ho vaig anunciar i vaig haver de parlar-ne 6 o 7 vegades cada dia durant dos mesos als diferents mitjans sentia que era antinatural perquè no estic acostumat a parlar-ne a diari. Ara m’hi he acostumat una mica, però la pressió afegida d’haver de parlar constantment pot ser dura. Jo no parlo sobre això diàriament, les primeres dues setmanes van ser aclaparadores.

¿Creus que aquesta dinàmica al món de l’esport i del futbol pot canviar?

M’agrada pensar que sí. El futbol uneix les persones i influencia la societat de moltes maneres, així que és un gran lloc per començar a canviar les percepcions socials sobre què significa ser un esportista membre de la comunitat LGBT. Crec que ho malinterpretem: des de la societat associem la masculinitat amb la sexualitat, tot i que sabem que no és correcte. Aquest malentès de jutjar la masculinitat segons la sexualitat ho fa encara més difícil per als esportistes. Quan deixem enrere aquests biaixos institucionals i aquests estigmes podrem trencar barreres i ensenyar a la societat que aquestes coses no estan vinculades. La meva habilitat per jugar a futbol no està influïda per la meva sexualitat en absolut. Amb el temps aquesta situació es normalitzarà, però farà falta més d’un jugador perquè això passi.

¿La institucions del futbol estan treballant per millorar la situació?

Necessitem tenir límits més clars per part de les institucions i federacions de futbol. Pots entrar a un estadi i no pots fer-hi càntics racistes, que evidentment no s’ha de fer, però en canvi sí que pots fer-hi càntics homofòbics. Per què és així? Necessitem uns límits del que és acceptable i el que no és acceptable. Un cop comencem a tenir-ne crearem un espai més segur perquè els futbolistes surtin de l’armari. La PFA, la Premier League, el Parlament britànic i membres de la FIFA ja estan tenint aquestes converses, de les quals formo part i per la qual cosa em sento molt agraït. Estem investigant com millorar la situació i estic molt content d’aportar el meu granet de sorra per ajudar. Com a comunitat, estan intentant fer més, però és molt complicat perquè encara és un tema tabú.

Quin missatge donaries a qui no s’atreveix a fer el pas?

És un viatge personal de cadascú. Mai forçaria o animaria ningú a fer una cosa amb la qual no se sent còmode. No hi ha una resposta correcta o incorrecta perquè no hi ha cap camí a seguir, encara. Esperem que amb el pas del temps hi hagi més exemples i sigui més fàcil fer-ho, però cadascú ha de fer el viatge a la seva manera i al ritme que faci falta.