Enyorança d’un empresari en extinció

Santa Perpètua de MogodaNens del barri i sindicalistes coincideixen al Centre Cívic de La Florida. Una dotzena de pins i dos edificis funcionals creen un conjunt harmònic entre cases unifamiliars de famílies del Vallès més obrer que, després de molt suar, van aconseguir accedir a la classe mitjana. La Florida és un barri residencial de Santa Perpètua de Mogoda. Una zona tranquil·la, poc acostumada a l’enrenou dels cotxes i de la crida d’eslògans dels treballadors de Panrico. “250 famílies depenen de nosaltres”, sento que repeteixen els més implicats, aquells que pesen més en la presa de decisions.

L’assemblea comença amb una ràpida votació per decidir si els periodistes poden ser presents a la sessió. Per majoria es resol que no hi poden ser. Una decisió bastant absurda tenint en compte que totes les portes de la sala de conferències són obertes i des de fora se sent molt bé tot el que es debat a dins. “Jo, pels companys fiambres, vull seguir la vaga”, crida un. L’Antonio García, un dels líders sindicals més bel·ligerants, insisteix que no hi ha res a negociar si l’empresa no retira l’expedient de regulació. Fa dos anys els treballadors ja es van rebaixar els sous un 25%. Dins l’assemblea hi ha divisió d’opinions. Alguns no volen seguir amb la vaga; són els més discrets. Hi ha advocats que no volen prendre la paraula davant del desori prevalent.

Em trobo la Maria Sánchez i la Gertrudis Hernández. Al gener vaig visitar les tendes que els treballadors havien aixecat amb plàstics i fustes a l’entrada de la fàbrica de Santa Perpètua. Aquell dia plovia i totes dues em van convidar a orujo i te, i també em van deixar un lloc al costat del braser perquè entrés en calor. Aleshores, com ahir, totes dues evocaven els anys en què la família Costafreda estava al capdavant de Panrico. “Ara som propietat del pitjor, del capital risc. Abans coneixies l’amo, i ell et coneixia. Et saludava. Ara ja no hi ha empresaris com els d’abans”, recorda la Maria. La Gertrudis va entrar a treballar a Panrico amb 14 anys i es va casar amb un dels seus companys.

Tensió acumulada

Al bar m’assec amb el Manolo i dos companys seus. Són tres dels set acomiadats disciplinàriament per l’empresa. Un dia de gener que li tocava el torn de vaga a l’entrada de la fàbrica, el Manolo va voler accedir a les instal·lacions per anar al bany. Els guardes de seguretat ho van impedir. Dos companys seus li van fer costat i la cosa va acabar a garrotades. Van ser acomiadats. Estan intranquils pel fet de parlar d’aquests fets amb un periodista però un d’ells, contrari a una vaga tan llarga, admet que en set mesos d’inactivitat és inevitable que es produeixin situacions de tensió.