Enyorança
Ja fa més de vuit mesos. Diumenge, 1 de març, les quatre de la tarda. Un empat a un gol contra l’Atlètic de Madrid. Un resultat que, tot i que ens mantenia en el pou, ens donava esperança. No tant pel punt del tot insuficient com pel joc: li havíem plantat cara a tot un Atlètic, quart classificat. I encara quedaven dotze jornades, trenta-sis punts en joc. Ara sabem que només aconseguint-ne la meitat en teníem prou: però només en vam sumar cinc. Cuers i a Segona amb tots els mèrits.
En aquests vuit mesos m’ha passat -i ens ha passat- de tot. No es tracta d’explicar intimitats, però han sigut uns mesos que m’han canviat la vida. Per bé. Uns mesos en què el descens de l’Espanyol només ha sigut la cirereta del pastís de la tempesta. Una cirera amarga i dolorosa. Uns mesos en què no he pogut trepitjar el nostre Temple. I ara que tinc la sensació que tot és on ha de ser, ara que -potser pecant d’optimista- veig la llum al final del túnel de la pandèmia, ara que l’Espanyol em torna a donar alegries, començo a sentir enyorança: vull tornar al camp.
Viure i veure el descens per televisió i amb els camps buits li ha donat un aire d’irrealitat que l'ha fet més digerible. Que l’inici d’aquesta temporada -amb els aficionats enfadats, un joc no del tot convincent i un procés d’adaptació imprescindible- hagi sigut sense la pressió de les grades segurament ha representat un avantatge. I que les visites a camps on ens veuen amb la ràbia del ric hagin sigut sense públic segurament ha facilitat que en la majoria de partits guanyés el millor. Però ja en tinc prou: vull tornar al camp.
El futbol és comunió. El millor moment de cada partit a Cornellà -es guanyi o es perdi- és el minut 21. Un aplaudiment fet des de la tranquil·litat de la rutina però des de l’emoció de la transcendència. I ens han tret del camp quan el nostre cant a cappella de l’himne a l’inici del partit començava a excel·lir. Vull tornar al camp perquè necessito tornar a viure aquests dos moments. Perquè necessito compartir la felicitat de cada gol. Perquè m’agrada la sensació de contribuir a remuntar un partit amb els nostres ànims. Enyoro també les hores de soledat amb el meu fill gran mentre anem i tornem del camp. Les seves queixes davant del meu pessimisme crònic.
Diuen que potser hauré d’esperar al febrer. Cap problema: sé conviure amb l’enyor. Això sí, el dia que celebrem l’ascens -si Déu i Erradeté volen- vull ser-hi. Perquè un ascens buit i televisat serà irreal. I no em quedaré convençut d’haver-lo aconseguit.