Empresaris i queixes
Aquest diumenge el president del Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha fet declaracions al 3/24 sobre l’ajornament de les eleccions. Res de nou sota la llum del sol: queixes, retrets, lamentacions a frec del ploricó i un baix continu veladament amenaçador: aquella manera de dir “Si els polítics no s’avenen a les nostres exigències, ja s’ho trobaran”, però sense dir-ho. Una constant de moltes patronals, tant catalanes com espanyoles o balears. És cert que en la decisió d’ajornar o posposar la data dels comicis hi han pesat molt més els interessos electoralistes que els arguments relacionats amb la salut pública: es queixen els partits polítics que tenien bones enquestes de cara al 14-F (i que ara es troben dejuns de vaticinis sobre el que pot passar tres mesos i mig després: PSC, Vox i PP) i s’hi avenen de bon grat aquells altres que no tenien tan bones cartes com volien fer veure (JxCat, ERC, Ciutadans, comuns, CUP) i que pensen que obrint una nova mà en el joc potser tindran més sort. Però les lamentacions de Sánchez Llibre (“Ens han menystingut”, afirma) tampoc paren atenció, ni de bon tros, a la salut de la ciutadania. Es tracta bàsicament de fer valer una idea vella i conservadora de l’empresa i el negoci, consistent a pressionar el govern quan no és del color que agrada no als empresaris, sinó a la cúpula de Foment: ja no és el fals dilema entre salut i economia, sinó el fet de parlar en nom d’un col·lectiu quan en realitat s’està fent pressió per l’interès concret d’uns noms concrets.
Més enllà de Sánchez Llibre i de Foment, el cert és que la crisi del coronavirus ha instaurat una hegemonia de la queixa en el discurs i el debat públics. La queixa és una forma bàsica d’expressió que s’alimenta a ella mateixa, i com a exemple n’hi ha prou de veure aquest periodisme de declaracions que ha inundat els telenotícies de tot arreu: reporters que planten la carxofa (el micro) davant de persones perjudicades econòmicament per la pandèmia, i que invariablement repeteixen, una darrere l’altra, els planys per la seva situació particular i els blasmes per la situació general. Aquesta línia monocorde, sostinguda al llarg dels mesos, té el risc d’aconseguir que la queixa acabi prevalent per damunt de la consciència del problema principal, que és la infecció. Dit d’una altra manera: que les crides a la responsabilitat personal, a la necessitat de seguir unes determinades precaucions per evitar no tan sols contagiar-se un mateix, sinó també contagiar els altres, deixin de tenir efecte damunt d’una part important de la població, més decantada a posar el crit al cel per com estan de malament les coses. És el desfogament anteposat al raonament, una distorsió que tan sols contribueix a enrarir encara més l’ambient però que no proporciona, com és obvi, cap resposta interessant. Traslladat a l’àmbit polític i de la societat civil, això es tradueix en camp obert per als oportunistes, els demagogs i els avantatgistes. I en època d’eleccions, ni que sigui per discutir-ne l’ajornament, encara més.
