‘Terminator’: l’epidèmia que supera el meu quadravi
Parlo amb els meus morts. Els he anat a buscar. Des de fa anys. Jo soc els meus morts. Jo soc ell. Ell és en Francisco Canosa Albardané, el meu quadravi. El dia de la festa major del 23 d’agost del 1893 ho recorda: ell havia d’estar mort. Un miracle. Tenia 76 anys. Ho deien les estadístiques i la realitat: per a una persona nascuda al segle XIX l’esperança de vida, a mitjans del segle, era de 29,7 anys (29,1 per als homes i 29,9 per a les dones) i ell estava dempeus. Nascut el 1817 no moriria fins al 1903 (quan l’esperança de vida ja pujava als 34,8 anys). Inexplicable. Un immortal. Un superhome. Ho va veure tot.
Per davant seu hi van passar tres Guerres Carlines, la Primera República, la Guerra de Cuba... I ell encara era allà. Quan els altres ja havien marxat. Va sobreviure al seu fill Antoni Canosa Tugues (1844-1895) i ja no va veure mai més el seu net, Ramon Canosa Ros, que va marxar a l’Argentina i no va tornar. I tot això només era un piscolabis de la seva vida. Va poder amb tot i tothom, però només una cosa va estar a punt de fotre’l al clot: unes bestioletes unicel·lulars. El petit es va fer gran: una epidèmia total, brutal, letal.
Va arribar la pesta, la infecció, la malaltia: la malària, el paludisme. Entre el 1863 i el 1870 va afectar més del 70 per cent de persones de tota la gran plana de l’oest de Catalunya. Anaven caient com fitxes d’un dòmino humà. L’aire estava emmetzinat de temperatura apocalíptica. Calor. Ardor. Febre. El meu quadravi va suar. Va suar molt. Al poble se sentien ecos de gemecs. Lletanies de pregàries reescalfades al plat. Rosaris de desesperació a les mans suades. L’SOS, el 112, el telèfon de l’esperança, la fe, la vacuna, l’antídot... Els goigs preventius amb què es rentava les mans tot el poble confinat: “Sant Domingo a mitja costa i sant Sebastià del Gos si les febres mos espanten sant Domingo dans socors”. I el sant, el pur, net, també estava enfebrat. El cel i la terra de pandèmia. És la bufetada, el mastegot, l’hòstia, el xoc de la realitat.
El pic va colpejar el subsol. I es va obrir una ferida. De l’epicentre van sortir disparades flames d’aigües infernals, vegetals zombis, criatures endimoniades mai vistes. I el cel es va encaputxar de mosquits. Tot es va fer viral. Els protozous Dràcules de la sang. I tots suant. Caient. Tornant a la terra. Tot per guanyar el demà. El meu quadravi va ser un dels milers que van conquerir el futur del nostre país fent l’obra més important d’Europa, i de les més colossals del món, al segle XIX: el canal d’Urgell. El miracle: passar del desert de marró misèria al jardí de verd esperança. La reconquesta de tot el país. El reequilibri territorial i emocional més important des de l’Edat Mitjana. Centenars van morir. Per molts motius. El paludisme va ser una pistola de ruleta russa suïcida. Gràcies a ells tenim futur. Se’n diu realitat.
La realitat és el que és. I el que està passant, la pandèmia, el coronavirus, els morts, els infectats, el caos, l’angoixa, la desesperació, el tot i el res és la realitat. Havíem oblidat la realitat. La negàvem. Ens en rèiem. La crèiem anul·lada, superada, vençuda. I ella sempre torna, com un bumerang, com la primavera, com la mort, com la vida. Ahir, avui, demà centenars de persones (sanitaris, bombers, policies...) estan oferint la seva vida perquè tots tinguem vida. Perquè tinguem futur. Aquesta és la realitat. Avui milers de persones estem separades físicament però no emocionalment. Aquesta és la realitat. Avui ens trobem a faltar molt. Perquè el passat era una vida normal. I que important que és el passat ara que no ens podem tocar. Aquesta és la realitat. No oblideu. No oblidem. Com segur que va dir el meu quadravi, amb les seves paraules de supervivent, com va dir Terminator: “Tornaré”. Tornarem. Però mai, mai neguem la realitat. Perquè ens passem la vida parlant amb els nostres morts: això és la vida. Respecte sagrat. Humilitat terrenal. Gràcies eternes.
