Els sis episodis d''Escenario 0', un festí per als amants del teatre

BarcelonaL'estrena simultània dels sis episodis d'Escenario 0, la sèrie teatral de la HBO, el 13 de setembre serà tot un esdeveniment per al sector teatral a nivell de l'Estat i, especialment, per als centres més compromesos amb la dramatúrgia contemporània com el Teatre Lliure, el teatre Pavón Kamikaze i els Teatros del Canal. Repassem al detall cadascun dels espisodis del projecte endegat per les actrius Irene Escolar i Bárbara Lennie.

'Hermanas', de Pascal Rambert, amb Irene Escolar i Bárbara Lennie.

Director cinematogràfic: Diego Postigo.

El primer episodi de la sèrie que es va fer públic té molta volada: Bárbara Lennie i Irene Escolar encarnen dues germanes que s’odien profundament i els espectadors assisteixen a com el seu conflicte esclata i es llancen l’una a l’altra torrents de paraules carregades de rancúnia, dolor, i també amor. Per a Lennie són dos personatges “a qui els costa molt dir què els passa”, mentre que el personatge d'Escolar està dolguda sobretot per “la manca d’amor” de la seva germana cap a ella. L’obra es va estrenar al teatre Pavón Kamikaze i va ser la segona vegada que Lennie treballava amb l’autor i director de la peça, el francès Pascal Rambert (Niça, 1962), després de La clausura del amor, amb Israel Elejalde.

“Escriure per a la Bárbara em surt de manera natural. És un guepard. Jo també”, va explicar Rambert quan es va estrenar l’obra al teatre Pavón Kamikaze. “A la Irene l’he vist al teatre. I l’he vista també com un felí. Amb un cos ultra fi i graciós, però amb alguna cosa que està esperant per mossegar-te. El que he escrit li permet mossegar. I, com la Bárbara, mossega molt fort”. El director de la versió televisiva d’Hermanas és el cineasta Diego Postigo, que també és el company de Bárbara Lennie. Pel que fa a Irene Escolar, apareix en aquest episodi de la sèrie i en dos més: Tío Vania, d’Àlex Rigola i Carla Simón, i Mammón, de Nao Albet i Marcel Borràs.

'Todo el tiempo del mundo', de Pablo Messiez, amb Íñigo Rodríguez, Carlota Gaviño, José Juan Rodríguez, María Morales, Mikele Urroz, Óscar Velado i Rebeca Hernando.

Directors cinematogràfics: Carlos Marqués-Marcet i Pablo Messiez.

Una altra obra que es va poder veure al teatre Pavón Kamikaze i que va ser finalista al premi Max a la millor producció privada. El dramaturg argentí Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974) parla dels records i el pas del temps, també de l’Alzheimer, a través del propietari d’una sabateria –inspirat en el seu avi– que cada nit rep les visites d’uns personatges que li expliquen el seu futur, li revelen detalls del seu passat i també li conten històries del present. A Barcelona, Pablo Messiez és conegut perquè va ser l’autor del segon espectacle de la Kompanyia Lliure, El temps que estiguem junts (2017) i comparteix la direcció de la peça per a Escenario 0 amb Carlos Marqués-Marcet. “Són tot relats: el que em dic sobre el futur tenyit del desig que sigui això i el que m’explico a mi mateix sobre el passat, totalment reconstruït i reinventat pel desig que també fos així”, afirma Pablo Messiez. Per a l’autor, el present és “un gran misteri, una altra gran construcció”.

'Juicio a una zorra', de Miguel del Arco, amb Carmen Machi.

Directora cinematogràfica: Clara Roquet.

Un altre treball d’alt voltatge, d’aquells que estan en el punt d’ebullició des del principi fins al final. L’Helena de Troia que el director i dramaturg Miguel del Arco va escriure per a Carmen Machi és una de les grans fites de l’actriu. Com va poder veure el públic barceloní al Lliure de Gràcia i al Teatre Goya, Miguel del Arco va reivindicar el personatge i el va reescriure com una dona del segle XXI maltractada i amb una desig furiós de passar comptes amb els homes de qui va ser víctima. També, com diu ella mateixa, de sotmetre’s voluntàriament al judici del públic. En la versió televisiva el monòleg està ambientat en part en un elegant bar nocturn. Comparteixen la direcció Miguel del Arco, que també és un dels fundadors del teatre Pavón Kamikaze, i la cineasta Clara Roquet, que curiosament va ser la coguionista de la pel·lícula de Marqués-Marcet 10.000 quilòmetres. Juicio a una zorra es va estrenar per primera vegada a l’edició del 2011 del Festival de Mèrida. Com va dir Carmen Machi, Miguel del Arco “li torna la dignitat” a Helena de Troia, i també als personatges secundaris “que han tingut la boca tapada” i tenen molt a dir. “És un viatge emocional molt poderós”, va subratllar.

'Los mariachis', de Pablo Remón, amb Israel Elejalde, Emilio Tomé, Francisco Reyes i Luis Bermejo.

, Director cinematogràfic: Lino Escalera.

La comèdia entra a Escenario 0 amb Los mariachis, de Pablo Remón, una obra l’eslogan de la qual és “una tragicomèdia de la meseta castellana, amb polítics corruptes, capgrossos i fanfàrries”. El títol fa referència al sobrenom que reben els testaferros necessaris per muntar una sicav, i els protagonistes són quatre homes –“alguns que van fugir de la crisi econòmica, uns altres que la van provocar”–. Un d’ells és un polític corrupte pendent de judici que es veu involucrat en una història amb tints buñuelians: se li apareix el sant patró del poble, sant Pasqual Bailón, i li demana que el tregui en processó. “Hi ha molta part de treball en equip. Hi ha un text previ que jo he escrit però està molt obert o sense acabar, i la part dels assajos no és només de tancar coses que ja estan dissenyades sinó també de trobar coses”, explicava Pablo Remón quan va estrenar l’obra als Teatros del Canal.

'Vania', d'Anton Txékhov. Amb Ariadna Gil, Gonzalo Cunill, Irene Escolar i Luis Bermejo.

Direcció cinematogràfica: Àlex Rigola i Carla Simón.

Vania arribarà a les pantalles abans que s'estreni al festival Temporada Alta l'última incursió de Rigola en l'univers de Txéhov amb La gavina, l'estrena que va quedar avortada pel covid. El director i la cineasta han triat un recurs molt cinematogràfic i d'entrada poc teatral: una passejada pel bosc, en lloc de la caixa de fusta amb capacitat per a 60 persones on va estrenar la peça a la Sala Muntaner el 2017. "M’interessen les vides de les persones, no els personatges”, va dir Rigola. Per això va demanar als actors que “visquessin” la càrrega existencialista del text sobre les expectatives de la vida i la realitat. "Són preguntes que ens fem i que ens porten a la frustració fins que acceptem què som. Si acceptem que la vida és dolor podrem gaudir dels moments feliços”, afirmava Rigola citant ni més ni menys que Schopenhauer. El diàleg del seu minismalisme escènic amb el de la cineasta Carla Simón promet emocions fortes.

'Mammón', de Nao Albet i Marcel Borràs, amb Irene Escolar, Manel Sans, Marcel Borràs, Nao Albet i Ricardo Gómez.

, Direcció cinematogràfica: Nao Albet i Marcel Borràs.

Mammón es va estrenar a l'Espai Lliure el 2015, dins un cicle titulat Tot pels diners, i va arribar als madrilenys Teatros del Canal el 2018. Nao Albet i Marcel Borràs van començar la seva trajectòria conjunta dins el cicle Radicals Lliure que va endegar Àlex Rigola durant la seva etapa al capdavant del teatre. El personatge que dona títol a l'obra és un déu fenici que representa "els diners, el poder i la primera vegada que s'explica com la humanitat pot ser corrompuda pels diners", com van explicar els autors, i com "els diners poden deformar la realitat". Més concretament, Albet i Borràs expliquen com una divinitat baixa del cel i acaba portant pel pedregar tres famílies que conviuen en una vila d’una vall que estava plena de riqueses naturals sense explotar i on no hi havia ni rastre d’odis, enveges i mals pensaments entre elles. "Acaba sent gairebé una tragèdia grega, però no ho és perquè és fenícia", deia Albet.