L’Equador és independent, els equatorians no tant

Sempre que vaig al Fòrum de les Cultures de Barcelona, penso en el PSC. Aquest món imaginari de formigó, vanitat, desmesura i sol a plom a la plaça dura. Vaig tornar a pensar-hi ahir, que la comunitat equatoriana celebrava la seva festa pàtria del 10 de agost. Per a ells, és el dia del Primer Grito de Independencia. O sigui, que és com si celebréssim el nostre 27 d’octubre del 2017. Aquell dia del 1809 a Quito van fer el que en podríem dir una balconada unilateral i, després d’un intercanvi d’opinions amb l’exèrcit espanyol, van ser derrotats i presos. Els van aplicar un 155 i quan el poble va assaltar la presó per voler alliberar els presos, els van matar. Així que paciència i bons aliments.

Pregunto per algú de l’organització i m’orienten de seguida: “Ha d’anar a la caseta de la penya blaugrana Valdivia”. Allà, asseguda amb un posat de matriarca de novel·la del Boom, m’atén l’advocada Flor Andino, membre de la Federación de Asociaciones de Ecuatorianos en Catalunya (FAEC), que organitza la festa des de fa més d’una dècada.

“Per què una penya del Barça? I per què el nom penya Valdivia?”, li pregunto a recer de la carpa. “La cultura Valdivia és una de les més antigues d’Amèrica -explica Andino-, i nosaltres, que som a la meitat del món, volíem un nom que signifiqués origen”. He d’afegir que, segons la Viquipèdia, la cultura Valdivia era un matriarcat com ho és la seva penya barcelonista cinc mil anys després.

La senyora Andino em confia el pressupost: al voltant dels 100.000 euros. Pagats per les empreses que hi participen amb parades i publicitat. “És la festa més gran d’Europa. Més que la de Madrid”. Com es nota que la senyora Andino és d’una penya del Barça!

Vaig a voltar per les parades de menjar. Les casetes on fan horneado són tota una provocació a l’ONU. Tenen per costum posar ben visible el cap del porc que han fet al forn. Una de les grans dèries de l’organització és el menjar. La fe equatoriana en el pícnic lliure, i la lluita per la seva domesticació en entorns europeus es plasma en un cartell que està enganxat en totes les taules: “ No llevar para comer ”.

Com passa amb altres col·lectius de migrants, les parades dels patrocinadors només són d’empreses que gestionen la distància. Cap encara que ofereixi productes i serveis d’aquí. I mira que hi van 20.000 persones. Tot i aquesta sordesa social, és evident que el 10 de Agosto formarà part de les festivitats barcelonines, que per alguna cosa hi va més gent que no pas al pregó.

Al fons de l’escenari, una pantalla gegant va passant anuncis dels patrocinadors. De sobte, l’espot d’uns advocats posa la pantalla en negre i apareixen unes lletres: “ ¿Te agobian las deudas? Nosotros te podemos ayudar. Somos especialistas en la ley de segunda oportunidad. www.eliminamostudeuda.com”.

Els presents són veïns, companys de feina, catalans, seguidors del Barça... Però, ni en el moment de la seva festa, els deixen oblidar que segueixen lligats a ser vistos només com a migrants. I veient en bucle l’anunci, algú bé devia poder pensar: 210 anys d’independència, però quants me’n falten per ser lliure?